OSSOS A MART!

 

En les classes per a adults dels anys 70-80 explicàvem els diacrítics com aquell qui explica una història d’extraterrestres, perquè ningú no havia sentit mai la paraula i nosaltres amb prou feines. Però mira, amb els anys ens vam fer amics, ens vam fer companyia i ens hi vam anar acostumant. N’hi havia alguns que no ens els sabíem de memòria i calia sempre consultar-ne el significat, com ara cós, sèu o tòt. En uns altres sempre apareixia el dubte de si l’accent anava sobra la bota de caminar o sobre la bóta de beure vi. Fins que un bon dia ens llevem al matí amb la trista notícia que els accents han quedat reduïts a 15, i ens vam quedar orfes d’accents, i vam pensar que per això no hauria calgut explicar tant!

I així fins ahir, que vaig llegir la notícia extraterrestre que la NASA havia trobat un os a Mart. Un os de què? De gos, de gat, d’humà, de dinosaure? Doncs va trobar un os, aquell que abans es deia ós, però no va trobar l’animal, sinó un dibuix de la cara, dibuix estrany format entre muntanyes i pedres marcianes. Per un moment vaig pensar que la nostra història humana venia del planeta guerrer, de Mart, però aviat vaig adonar-me’n que els diacrítics que encara circulen pel meu subconscient em van jugar una mala passada lingüística. 

Diacrític vol dir distintiu. Totes les llengües romàniques en tenen, perquè totes pateixen del mateix mal, tenen paraules homònimes monosil·làbiques, és a dir, paraules de significat diferent que s’escriuen igual i només tenen una síl·laba, que per norma no s’accentua. Per no confondre-les, en una s’hi posa un accent, per exemple: el mes de febrer és el més fred o mon cosí ha donat la volta al món... i així fins a quinze, que és tot el que ens han deixat els acadèmics.

Al castellà li van prendre els diacrítics aún i sólo, i avui encara se senten els laments dels orfes.

No els ho discuteixo pas, però no els perdono el dóna, ni tampoc el sóc. És com si ens haguessin deixat calbs de sobte, perquè el soc és un mateix!

La notícia

🎦   L’OS (The bear), de Jean-Jacques Annaud

França, 1988 (Premis BAFTA i Premis Cèsar. Nominada a diversos premis)

Un os petit es queda orfe i ha de sobreviure en un lloc difícil, però un os adult decideix protegir-lo. 

És un bon treball de filmació d’animals en el seu hàbitat. No es pot considerar un documental, tot i que podria semblar-ho. Evidentment, els ossos són el centre de la història i ens ensenyen com sobreviure davant la pitjor adversitat. Bona pel·lícula!

TRÀILER

Fem com aquells científics que amb quatre o cinc ossos saben imaginar-se un animal sencer ja extingit.

Josep M. Espinàs (Temps afegit, 2001)