QUINA LLET!

 

(Imatge Commons)

A la meva primera escola, el Grupo Escolar Generalísimo Franco, ens donaven un got de llet en pols al matí que era veritablement fastigosa i em produïa un malestar que durava tot el dia. 

A casa ens vam fer grans amb llet condensada El Castillo, que no sé pas si encara es ven. En un armari de la cuina hi havia un pot obert i cada cop que hi passava n’agafava un dit. Era dolça a més no poder, però la dolçor sempre va ser molt apreciada a casa pel pare i per mi. 

La llet condensada ve de l’anglès concensed milk, és per tant un anglicisme, tot i que sembla tan nostrada com el pa amb tomaca. Va ser un aliment de postguerra que a poc a poc ha anat perdent adeptes potser per l’excessiu concentrat de sucre, ara que el sucre és el pitjor dels aliments. Actualment es fa servir més per fer pastissos o flams o púdings, que com a substitut de la llet líquida. 

Curiosament, la llet ens ofereix unes frases fetes ben estranyes. A part de la mala llet que tothom pot tenir en algun moment de la vida –o del dia- diem molta llet referint-nos a molta sort, i a tota llet o cagant llets si anem excessivament de pressa, que té l’origen en la rapidesa amb què repartien la llet amb animals als matins, que deixava un regueró pels camins.  

Del llatí lacte. Tots els romànics hem fet més o menys el mateix: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià, leite en portuguès i gallec... Quan al Renaixement es van cridar els mots clàssics per denominar nous descobriments, els vam anomenar amb el prefix lacte, com al seu origen: lactosa, lactància, lactant, làctic... 

La llet és en hores baixes, no està de moda, i segurament per això es fan uns farts de fer anuncis per la tele explicant-nos-en els beneficis.

Una de les grans consumidores de llet va ser Cleòpatra, però de llet de burra! No sé si és millor que la de vaca o cabra perquè no l’he tastada mai, però deuria tenir el seu què banyar-s’hi com feia ella. 

Liz Taylor avui amb Cleòpatra? Naturalment! 😉

🎦   CLEÒPATRA, de Joseph L. Mankiewicz

EUA, 1963 (4 Òscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Juli Cèsar visita Egipte per evitar-hi una guerra civil. Cleòpatra VII no s'entén amb el seu germà-marit Ptolemeu XIII, amb qui comparteix el poder. El Cesar queda captivat per la seva bellesa, es converteix en el seu amant i la proclama reina d’Egipte, i després s’hi casa. 

Només per tornar a veure la parella Liz Taylor-Richard Burton ja val la pena. És un clàssic del cinema que és interessant, no només perquè se’ns mostri la manera de fer pel·lícules dels anys 60, sinó per conèixer la història novel·lada de Cleòpatra i Juli Cèsar. Una història rocambolesca que, si no és ben bé així, ho podria haver estat. 

TRÀILER

Entràrem a Barcelona de nit, dins d'un camió carregat de caixes de llet condensada i samarretes per als combatents de la República.

Teresa Pàmies (Va ploure tot el dia, 1974)