Avui he fet conill a la cassola i he pensat que és un gran què no haver de matar-lo. La meva iaia agafava una mà de morter i clavava un bon cop al cap del conill que el deixava estabornit. De seguida li tallava un bocí de pell i l’escorxava, però un dia o bé el cop no va ser prou fort o bé el conill era molt sofert, la bèstia va començar a córrer per la cuina sense pell. El van agafar de seguida i el cop que va seguir damunt seu devia ser de traca perquè l’animal ja no va poder més amb la seva ànima.
Quan la iaia va morir, la meva mare ja va comprar el conill pelat i trossejat, perquè sospito que l’esglai havia estat descomunal.
El conill ens arriba del llatí cunīcŭlu, mot que al seu torn deriva de l’iber kýniklos, llengua preromana. Gairebé totes les llengües romàniques segueixen el mateix origen: en portuguès, coelho; en italià, coniglio; en occità, conilh; en castellà, conejo (encara que no ho sembli, perquè el grup [cul] es va transformar en [j], igual com d’especulum tenen espejo). Ho fa diferent el francès, perquè el seu lapin deriva de lepus, que significa ‘llebre’.
El conill era totalment desconegut per als grecs i els romans que van fer cap a la península Ibèrica, però els devia agradar, perquè actualment és un plat que bàsicament es menja a la Mediterrània. També trobarem països que no són gens amics dels conills, com tots els anglosaxons, perquè els consideren més aviat un animal de companyia.
Quan els animals es compren morts o dins d’un empaquetatge de supermercat ja no generen la imatge de la bestiola corrent pels camps. Ara bé, quan els veig penjats del ganxo de la carnisseria, encara m’imagino aquell pobre conill espellat i esquifit fugint de les escorxadores.
🎦 QUI VA ENGANYAR ROGER RABBIT?, de Robert Zemeckis
EUA, 1988 (3 Oscars, Premis BAFTA, i molts més premis i nominacions)
Un detectiu és contractat per trobar proves d’una relació.
És una comèdia d’animació i d’aventures on també apareixen personatges reals. És considerat un film de culte i va tenir molt d’èxit quan la van estrenar. Té la finalitat de l’entreteniment des de la primera escena fins a la darrera, i cal considerar-la un clàssic, per bé que actualment aquest tipus d’animacions barrejades estiguin a l’ordre del dia.
En algunes ocasions se la situava ben bé damunt de les celles, en altres a la meitat de la cataclosca i sovint, quan ja retirava cap a casa esgotada de la botiga, la portava penjant de la mà com si portés un conill per espellar.
Teresa Ibars (Atles de l'oblit, 2019)
Quin apunt més bo, Ció. M'activa la memòria. M'has fet sentir l'olor de les caçoletes de la padrina Munda. En tenien criança al mas de Maspujls i també el matava, amb ganivetada al coll i n'aprofitava la sang (molt bona fregida). El pare en caçava, però el de bosc tenia mala premsa a casa. El deixaven en maceració d'herbes durant un dia. Actualment, no em fa goig el conill. No en mengem ni per casualitat.
ResponElimina* cassoletes
ResponEliminaEn faig de tant en tant, però tampoc sovint. Com eren aquelles padrines i iaies nostres! No ens hi assemblem pas!
ResponEliminaFins que no ho vaig veure escrit i no fa gaires anys, no vaig entendre el mot espellar (treure la pell) i va ser un gran descobriment. Jo sentia que deien :"anem a espatllar el conill" i no entenia que carall li havien d'espatllar més a aquella pobre bèstia que ja era ben morta.
ResponEliminaDesprés d'espatllar-lo del tot el van espellar! :)
EliminaJoan
ResponEliminaAixò em recorda quan la mare ma matar un pollantre, tallant-li el coll, i es va escapar per la cuina deixant-t'ho tot empastifat de sant... després venia l'escaldar-lo i plomar-lo... ai senyor !
Joan.
ResponEliminaSe sobreenten que qui es va escapar va ser el pollastre, no ?
ah! el pollastre! :)
EliminaA casa els pollastres o els conills els matava la veïna del tercer pis. La meva mare era incapaç i aquesta veïna enllestia tot el bestiar de l'escala que érem quatre pisos
ResponEliminaAixò és una bona comunitat!
EliminaA casa la mare també matava el conill i jo era l'ajudanta. Jo havia d'aguantar les potes mentre ella li treia la pell. El que recordo és que el pobre animal fumejava...
ResponElimina