FUMATS

Vaig començar a fumar a 18 anys. I ho vaig fer a les classes de COU nocturn que s’impartien en un institut de Tarragona, envoltats per una boira espessa de fum que anava des del professor fins a alumne de la darrera fila. O t’empassaves el fum de tots els companys o bé en produïes també per ajudar a espessir l’atmosfera. 

La meva marca de tabac negre era Rex, que combinava amb Ducados o 46. Quan algú anava a les Canàries tornava farcit de paquets. Fumar-nos un Coronas era un plus, el tabac era molt bo, i fort també. El meu pare fumava una cigarreta de Ducados després de dinar. I jo n’hi rampinyava alguna de tant en tant. 

Els metges també fumaven a les consultes, i el conductor del bus, i els taxistes. Es fumava als avions, en alguns cinemes, als bars i restaurants. Recordareu que als casaments es regalaven puros als senyors i cigarretes a les senyores! 

Vam deixar de fumar quan vam tenir fills petits, d’una banda, per la consciència que allò ens feia mal segur, i també perquè ells ens ho van demanar. Les campanyes antitabac van fer una bona feina i les prohibicions a partir de 2005 han aconseguit lliurar els hospitals d’algunes malalties tabaqueres cròniques.

I una cosa era curiosa: recollíem el fil vermell que envoltava els paquets de tabac i que servia per estripar el paper de cel·lofana i deixar al descobert el paquet de cartró. Si aconseguíem un milió de fils vermells regalaven una cadira de rodes a algú. Un milió de fils pesaven un quilo -deien. No sé si mai es va aconseguir un milió de fils ni si algú va tenir una cadira de rodes gràcies a aquesta persecució de plàstics, però ens tenia molt entretinguts. Ara recollim taps de plàstic i... no ho sé, potser sí que serveixen o potser no. 

Fumar vol dir aspirar el fum d'un cigar, d'una pipa, d'una substància encesa qualsevol. És un verb que arriba del llatí fūmāre, que volia dir llançar fum, no pas empassar-se’l! L’italià conserva fumare; francès, fumer; català, castellà i portuguès, fumar.

Quan vam anar a Irlanda el 2004 i vam veure la gent fora dels pubs per fumar, damunt la neu, la pluja i el fred que pelava, ja vam pensar que la cosa era seriosa i que d'un moment a un altre ens arribaria. Els pubs d'abans eren una nebulosa grisa formada per milers de partícules de fum!

        

🎦   CASABLANCA, de Michael Curtiz

EUA, 1942 (3 Oscars i 8 nominacions, i molts altres premis)

Casablanca (Marroc) era una ciutat que acollia els fugitius del nazisme després de la Segona Guerra Mundial. Rick i Ilsa s’havien conegut a París, però es van haver de separar a causa de l’entrada de les tropes alemanyes. Es retroben a Casablanca, al mític Rick’s Café. 

Hi ha una frase que la societat ja ha fet seva, gràcies a la pel·lícula: Sempre ens quedarà París. 

Humphrey Bogart fuma, fuma i torna a fumar! 

És un clàssic dels clàssics. Cal veure-la, sens falta, encara que sigui de 1942.

Surto al meu bocí de cel i m'encenc un cigarro. No fumo, però hi ha parèntesis que necessiten al·licients estranys, companys de viatge que no jutgen, ni interpel·len, ni pregunten fins quan.

Estel Bové (Diumenge tardorenc, 2022)