Hi ha alguns plats d’origen estranger que ens agraden més que els altres i els que rebutgem és segurament pels ingredients als quals no estem acostumats.
La cuina catalana, la de les cases, utilitza algunes espècies, però no gaires. Fem servir pebre blanc i negre, sal, nou moscada, safrà i poca cosa més.
Quan s’introdueix un aliment mediterrani, com que té el mateix gust que els nostres, l’adoptem amb naturalitat, però així que arriba una cuina amb curri, cúrcuma, comí... alguns arrufen el nas i no només perquè a molta gent no li agrada tastar coses noves, sinó perquè les noves espècies no formen part del nostre ADN alimentari. L’olor penetrant del kebab pot ser molt agradable, però també pot disgustar molt.
Per tant, és una qüestió de paladar, no pas de fòbia culinària. Si es tractés de fòbia als menjars forans no menjaríem ni pizza ni croissant ni espaguetis! I cal dir que n’hi ha que s’han fet grans menjant pizzes!
El menjar, la forma de cuinar-lo, els amaniments, els acompanyants, les begudes... formen part de la cultura. La gastronomia, paraula que ens arriba del grec γαστρονομία, està formada per la primera part que significa estómac, i la segona que significa norma. Actualment, vol dir tot allò que té a veure amb la cuina, tant si ens referim a l’elaboració dels plats com a la seva composició, degustació, etc. Totes les llengües del voltant ens hem quedat amb el mot grec i poques diferències hi hem introduït.
Tot i això, la paraula ha anat endavant i ara ha aparegut el gastrobar, que és un bar amb tapes, però més arregladetes, vull dir amb això, que és un bar amb tapes d’alta cuina, o amb propostes culinàries molt ben fetes i originals. Aquests nous gastrobars serveixen tapes molt petites i acostumen a ser inversament proporcionals als preus que cobren. S’hi pot anar? Sí!, però no cada dia!
🎦 CREMAT (Burnt), de John Wells
EUA, 2015
Un xef perd tot el seu prestigi culinari per culpa del seu caràcter i problemes personals. Després d’un temps de reflexió obre un altre restaurant per aconseguir les tres estrelles que sempre ha desitjat.
De fet, el títol original de la pel·lícula es tradueix per ‘Cremat’, però com passa sovint, la van comercialitzar amb nom diferent.
És una pel·lícula entretinguda, sense més pretensions. Els amants de la cuina poden gaudir d’algunes imatges de menjars espectaculars en restaurants estrellats.
I entre parèntesis: Tenint en compte que el títol en anglès és Burnt trobo ben traduït el títol en català, Cremat, però no entenc la traducció al castellà com a Una buena receta! 😉
(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure).
En aquestes coses de la gastronomia, també és notori que la quantitat mata la qualitat. Les qualitats seran cada vegada més inassequibles i, per tant, cada dia més cares.
Josep Pla (El que hem menjat, 1972)
Totalmente d’accordo!
ResponEliminaE quello che ha detto Pla cinquant’anni fa, è un fatto.
Icom m'agraden les teves píndoles culturals...i van fent pòsit!
ResponEliminaTambé m'ha agradat molt el de l'arròs que encara no havia llegit. Un plaer llegir-te. Una abraçada i fins el proper escrit....potser de MONES? 😘
Adelaida Amigó Ferrater
Doncs ves! A mi la paraula grastronomia no m'acaba de fer el pes. Sempre m'ha sonat a mal d'estómac! Però és veritat que tot és gastro...
ResponEliminaTot el és refereix a la cuina i al menjar m'interessa molt. He fet cursets de cuina japonesa, de cuina al buit i ara estic immers en la cuina italiana. És un món inacabable
ResponEliminaTrobar bars amb tapes d'abans, cada vegada és mes difícil, sèpia amb all i olí, pops amb ceba i tomàquet, cap i pota, callos, calamars amb romesco, etc. Sort dels esmorzars de forquilla que fem els jubilats.
ResponEliminaSí que en trobaràs, però ara els ‘pops amb ceba’ són: pops escalfats a baixa temperatura banyats d’una salsa dolça de ceba de Figueres, sal maldon i un pessic d’espècies casolanes’... :)
Elimina