El prêt-à-porter és un dels gal·licismes que es van incorporar aviat al nostre vocabulari dels anys 60, però que no ha tingut prou èxit com per entrar definitivament al llibre de les paraules, perquè els acadèmics s’abstenen de fer entrar paraules de moda als diccionaris; les modes passen i els mots esdevenen inútils si no es fan servir.
La meva mare anava a ca la modista, la Conxita. Era una casa petita i fosca, que donava a un carrer estret i també fosc. L’emprovador era a la seva habitació de matrimoni, i vèiem el resultat a l’armari mirall tradicional als peus del llit. Col·locava agulles, les treia, les tornava a posar, les treia... com si em fes vudú...
Em resistia a anar-hi perquè sabia que no m’agradaria. Em va fer un abric que pesava més que jo, i quan ja s’havia gastat pel temps van decidir girar-lo, allargar-lo i eixamplar-lo, així que va ser l’abric de la meva vida, marró de pics, de llana que picava.
Amb els anys he entès prou que les economies són les que són i que l’abric els va salvar els hiverns. Sé que l’esforç que deurien fer per fer-me un abric deuria ser important, però la senyora modista em feia anar al seu gust i no al meu. Clar que en aquell temps els joves no teníem ni veu ni vot. Disposàvem només d'UN abric i no s’havien inventat els múltiples anoracs de tots colors que tenim ara.
Prêt-à-porter vol dir preparat per prendre i no és altra cosa que la roba confeccionada que hi ha a totes les botigues actualment. Durant els anys 60-70 el prêt-à-porter va ser l’alternativa no només de l’alta costura –que coneixíem per les revistes-, sinó de la costura en general, perquè ja no calia anar a ca la modista ni fer-se els vestits a casa. Les primeres peces es venien a la boutique, una altra paraula arribada de França, que tampoc ha tingut prou recorregut. Actualment es poden trobar productes de tot tipus i preus, accessibles a tothom, que provenen de les cases més prestigioses que encara marquen la moda a les passarel·les anuals, però també de les que ens arriben de la Xina o de l’Índia.
El prêt-à-porter va ser tan efímer que cap de les llengües romàniques que tenim a la vora ha fet l’esforç de traduir-lo. Senzillament, pertany a una època.
Quan vaig desmuntar la casa dels pares vaig deixar l’abric allí, penjat a l’armari, per no veure’l més.
🎦 LA MODISTA (The Dressmaker)
Austràlia, 2015 (5 Premis de Cine Australià)
Una famosa modista torna al seu poble australià després de molts anys treballant en cases de moda de París.
El guió ens mostra una dona que retorna per tancar ferides, per reconciliar-se i fins i tot per obrir nous camins personals. La venjança és un plat que se serveix fred, diuen. I aquest és el motiu principal del viatge molts anys després d’haver hagut de marxar del poble.
És una bona pel·lícula i té una bona actuació en general. Està concebuda com un drama, però també té toc còmics.
(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a
la plataforma PrimeVideo)
* * *
de l'enemic em compra
capell, abric, les queixes
d'un greu fatic.
Salvador Espriu (Mrs. Death, 1952)
Ció, quina història. Ho té tot: emoció, plantejament, trama, desenllaç. El meu 'abric' era d'estiu. De màniga 'tonta'. El va fer la modista que ja m'havia fet el vestit de la comunió. També va ser de llarguíssima durada. Mentre jo m'anava estirant, va acabar sent de màniga curta!
ResponEliminaQuina gràcia m'ha fet, Lena, lo de màniga tonta! Si en feia d'anys que no ho sentia!!
EliminaMa mare ho deia això de la màniga tonta, i jo em pensava que només ho deia ella!
EliminaA casa la modista era ma germana. Treballava per unes modistes bastant famoses de Reus, les Llurba, i també ens feia la roba a les de casa, per a la mare, per ella mateixa i per a mi. Això volia dir que tot anava molt lent. Es comprava la roba (a les Amèriques) a l'hivern i, amb sort, ho podies estrenar per la temporada següent. Jo recordo un abric de quan era molt petita i després, sempre sempre amb el d'uniforme!
ResponEliminaI tant, el d'uniforme, sempre blau marí, també el fèiem servir per a altres usos!
EliminaNo sé perque ho vas tirar.. em faria gràcia veure'l i posar-li a la Selva ;)
ResponEliminaAnònim, no sé qui ets!
EliminaTambé és la meva història. Mil gràcies
ResponEliminaDeu ser la història de tota una generació... això de les modistes d¡abans
EliminaJo tenia una modista al replà,la Manola extremenya i bona modista !! Sempre cosia amb la porta oberta per està alerta al moviment.... també m' hi vaig barellar per què em fes unes botxaques invisibles, al final me' n vaig sortir!!
ResponEliminaAdelaida A.F. Cert Ció crec que has sabut, amb molt d'encert i molta gràcia, el que visquérem a finals dels cinquanta fins ben entrats els 60's.
ResponEliminaEl meu cas no es diferencia massa dels vostres: jo tinc una germana 6 anys més gran que jo "ella era la guapa" jo, la petita (tot i tenir un germà més petit que jo, però que ben aviat em va passar un pam). Doncs bé, ella sempre estrenava, mentre que quan ja no li anava bé, el giraven i el reestrenava jo, quan a ella ja n'hi havien comprat un de reversible a BCN, a mi del seu abric del cole -com que ella ja havia acabat- me'n feren un "bleiser" que m'encantà. No va ser fins a COU que no vaig estrenar una "trenca". Acabat el col·le mai més em vaig posar aquell abric.
No et pots queixar... al final va arribar el bleiser! :)
EliminaComparteixo abrics de llarga durada i "reversibles". També els de col·legi per a tot ús. Alguna modista de confiança i ma mare, que em solia fer la roba. Som fruit d'un temps.
ResponElimina