FIQUEM CULLERADA!

                             

(imatge IA)

He llegit que les culleres i, en general, els estris de fusta que utilitzem a la cuina són perjudicials per a la salut. I he pensat en una cullera que hi havia a casa dels pares i els avis –llàstima que ja no la tinc i no us en puc fer la foto- que era gairebé negra de tantes cassoles com va remenar, de tantes cremades que va suportar al llarg de la seva llarga vida, i de tantes rentades amb fregall i Rentasol –el Fairy dels anys 50- que va haver d’aguantar. 

Segurament el noi del vídeo, que deu ser un influencer savi amb comissions a les fàbriques de culleres de silicona, deu tenir part de raó, perquè els estris de fusta: culleres, cullerots, forquilles i taules de fusta... mai queden nets del tot i és difícil netejar tot el que hi queda en les esquerdes que s’hi formen, que poden ser un bon espai per als microorganismes espavilats. Posar-les al rentaplats les acaba de rematar, però almenys les enllustra una mica. 

Digui el que digui l’influencer, el que és cert és que les de fusta aguanten tot el que sigui, mentre que els altres materials més finolis es trenquen, es cremen, i es tornen lletjots. 

D’on ve la cullera? Fins al segle XIX, la cullera era l’únic estri que es feia servir per menjar, a més de les navalles i ganivets, reservats a un per família i poca cosa més. 

Cert és que en els museus trobem multitud de culleres de plata, d’ivori, de ceràmica o de fusta amb guarniments, però no eren pas per a tothom. El poble ras, és a dir, qui no tenia res, menjava amb algun estri semblant a les culleres, com pot ser la closca d’un caragol. 

I és precisament del caragol d’on ve la paraula. 

El verb llatí cochleare es forma a partir de cochlea, paraula prestada del grec, que volia dir closca o petxina o conquilla de mol·lusc. Probablement, moltes closques de musclo es van fer servir per menjar sopes abans que les culleres entressin en circulació. D’aquí ve la nostra cullera i també la del francès, cuillère; en castellà, cuchara; en gallec, culler; en portuguès, colher; en italià, cucchiaio. 

I som especialment curosos amb les mides: no és el mateix un cullerot, cullera grossa amb què servim la sopa; cullereta, cullera petita amb què prenem cafè; i culleradeta, que és una quantitat ben petita d’alguna cosa, com ara una medicina.  

Avui fiquem cullerada!

🎦   CULLERA (Spoon), d’Arthur Chays

França, 2022, pel·lícula d’animació. 

Per escapar de la vida quotidiana: necessites una escala i una cullera.

PEL·LÍCULA SENCERA

Posologia: adults: quatre culleradetes després de les menjades en casos de complementació alimentària. Criatures: dues culleradetes. Prematurs i lactants: mitja culleradeta de tres a sis vegades cada dia, barrejada amb el biberó. 

Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, 1967)