AL CINE!

https://www.prospectosdecine.com 

Als anys seixanta anar al cinema era una rutina molt estesa. Tampoc no hi havia gran cosa més a fer com a divertiment. El pare m’hi portava els dissabtes a la tarda, i un cop va dir a la taquillera que jo tenia sis anys, per poder-se estalviar la diferència de l’entrada d’adult, però la nena va dir ben fort: no, que ja en tinc set! I el pobre home va haver de pagar la resta.

Aleshores Tarragona tenia sis cinemes: Coliseum, Capitol, Fèmina, Modern, Tarragona i Metropol. Són els de la meva època infantil. Més endavant, algunes d’aquestes sales van ser substituïdes per unes altres de més modernes, i va canviar el panorama cinèfil de la ciutat. Actualment, ja no existeix cap d’aquests cinemes, a excepció del Metropol i Tarragona, convertits en teatres. Si voleu veure una pel·lícula haureu d’anar a les multisales d’un centre comercial o bé als afores de la ciutat, accessibles només amb cotxe. 

Hi vèiem dues pel·lícules. La primera fluixeta, a vegades era l’Oest o còmica; la segona, la bona. I a la mitja part el NO-DO (Noticiarios y Documentales), obligatori fins l'any 1976, que ens informava a bastament i puntualment de les novetats del règim franquista. 

Aquells cinemes estaven situats relativament a prop, i si sorties amb una mica de temps de casa en tenies prou veure els quadrets de les pel·lícules que s’hi projectaven i entrar a la que més goig et feia. S’ha acabat la rutina, doncs, de sortir de casa per anar a veure la pel·li acabada d’estrenar. Ara cal planificar-ho tot si vols que et surti bé, mirar per internet la programació i comprar-ne l’entrada fins i tot. És una llàstima que els allunyin dels centres de les ciutats, perquè molta gent que hi aniria a peu ara ja no hi va. No és una crítica, és el canvi experimentat per tot i tothom, que no té retorn. 

🎦   ELS ARTISTES (The artists), de Michel Hazanavicius

França, 2011 (5 Òscars, 3 Globus d’Or, 7 premis BAFTA, 6 premis Cèsar, premis a Canes, etc.)

Hollywood, 1927. Una gran estrella del cinema mut veu perillar la seva carrera davant l’entrada del cinema sonor.

És una pel·lícula rodada en blanc i negre, i muda. Realment és una gran pel·lícula, amb molta emotivitat i grans escenes. D’alguna manera és un homenatge al cine antic, no necessàriament al mut, sinó al cinema de Hollywood del primer terç del segle XX. Ara bé, és un tipus de cinema que pot funcionar com a cosa curiosa, perquè ara ja no ens agradaria. 

Com podeu veure, va ser molt i molt premiada, però també va tenir crítiques furibundes!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+ i PrimeVideo)

*    *    *

He baixat l'escala de l'estació, però abans he vist, sense mirar-la, la cartellera on posen fotografies dels films que fan al cinema del mateix carrer.

Maurici Serrahima (De mitja vida ençà, 1970)