A part de la tecnologia, un dels territoris més abundants en noves paraules és l’alimentació, sobretot per la globalització, que ens ha portat el sabor de diverses cuines del món.
El cigró o ciuró (Cicer arietinum) és una de les plantes cultivades més antigues. Tot i que el seu origen és força desconegut, segurament prové de tota la Mediterrània oriental, Grècia, Turquia, Síria... i el seu conreu es va estendre per tot Europa en època romana; va passar per l’Iran i va arribar fins a l’Índia, i després dels descobriments, va introduir-se als altres continents.
L’origen del nom és curiós. Prové del llatí, cicer, que deriva en cicĕrōne. Cicer significava dues coses: berruga i cigró. Potser per això –tot i que no hi ha una demostració cent per cent fiable- és també el sobrenom d’un dels personatges més importants de la cultura romana, Marc Tul·li Ciceró, polític, escriptor, orador i filòsof, que sembla que o bé ell o algun dels seus avantpassats tenia una berruga al nas.
Poques similituds tenim amb els nostres veïns, a excepció de l’italià cece, perquè en castellà, garbanzos; en francès, pois chiches; en portuguès, grão-de-bico; en anglès, chickpea. En termes generals, en diuen ciuró a les Illes i a Catalunya Nord, i en diem cigró a la resta del territori.
Una de les noves paraules que ens proporciona el cigró és l’hummus, paraula que encara no és al diccionari normatiu, però hi deurà entrar aviat perquè ja està aprovat pel Centre de Terminologia. A Catalunya hem menjat cigrons des de sempre, a l’escudella, en amanides, als estofats, a la tripa... i els comprem secs, en conserva o en remull, però no tenim costum de menjar-los en format puré. Això és l’hummus, característic del Magreb i també d'altres països mediterranis, amb el qual fan diversos plats.
Per fer un bon hummus necessitarem cigrons, llimona, tahina o pasta de sèsam torrat o sèsam torrat sol, alls, oli d’oliva, sal, pebre vermell dolç i julivert. Per saber-ne les proporciones ho aneu tastant... ha de quedar un puré molt fi i amb un gust intens. Cada casa té la seva recepta!
🎦 MAKE HUMMUS NOT WAR (Fes hummus, no la guerra), de Trevor Graham
Austràlia, 2012
És un curiós documental sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. L’estimació per l’hummus de tots els països implicats podria resoldre-ho tot?
El director viatja a través dels bars on serveixen hummus i les cuines de Beirut, Tel Aviv, Jerusalem i Nova York, amb multitud de trobades de personatges actuals i antics, que parlen sobre aquest menjar tradicional.
(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)
* * *
Hummus, mussaca i un baclava dificilíssim que rego amb pisco i mel.
Eva Baltasar (Boulder, 2020)
M'agrada molt l'hummus! Més que els cigrons que, de vegades, em "fan bola"
ResponEliminaA mi tbé però no n'he fet mai. El compro fet.
ResponEliminaSegur que és molt més bo si el fas tu mateix!
EliminaMiraré el.docu. gràcies.
ResponEliminaSembla que els romans tenien el costum de posar noms de llegums a les famílies nobles: la família Fabia, de faves; els Lentuli, de llenties; els Pisone, de pèsols. I és el que va passar amb la família del famós orador Marc Tul·li Ciceró, l'avantpassat del qual, o ell mateix, com molt bé explica la Ció, tenia una berruga amb forma de cigró ("cicer") al nas.
ResponEliminaSembla també que els cigrons eren un dels menjars preferits dels gladiators.
Un dels menjars que tots ens pensàvem que donaven força eren els espinacs, sobretot gràcies a Popeye! Ara sembla que no n’hi ha per tant. Segur que els cigrons són millors.
EliminaGràcies un cop més, Ció, molt ben explicat, i l'ampliació dels comentaris també!
ResponEliminaEls cigrons m'encanten! Sense massa complicacions, bollits amb un raig d'oli i prou ja m'està bé. L' hummus també, però no tinc costum de fer-ne