UNIVERSALS

 

Commons

Venim al món amb una predisposició per aprendre a parlar. Tots els nens del món poden fer-ho, sigui quina sigui la llengua que es trobi en el seu lloc de naixement. Tots es converteixen en parlants d’aquella llengua amb més o menys encert o dificultat, segons cada individu. No hi ha llengües fàcils ni difícils per als nadons que comencen a entendre i a parlar, perquè senzillament el que fan és reproduir tot allò que senten, el vocabulari, la morfologia, la sintaxi... primer imiten els sons, i després les estructures. Tots seran capaços d’expressar-se en la llengua que han trobat. Evidentment, com més rica sigui la llengua model millor s’expressaran!

Existeixen propietats compartides entre totes les llengües del món. D’això se’n diu universal lingüístic. 

Un d’aquests universals és el subjecte. Totes les llengües del món en tenen. Totes tenen la capacitat de dir que algú fa alguna cosa encara que no sigui precisament una persona. 

Un altre universal és el verb. Totes les llengües del món també en tenen. Això no vol dir que tots els verbs funcionin com els nostres, però de verb, és a dir, de maneres de designar accions, processos o estats en tenim tots. 

Els nostres subjectes i els nostres verbs concorden en gènere i nombre, però no és així en totes les llengües del món. El nostre ordre natural de parlar o d’escriure és posar primer el subjecte i després el verb, però hi ha llengües que ho fan al revés. 

Quan aprenem una llengua nova ja tenim una base. Ja sabem que, com a mínim, ens trobarem amb un subjecte i un verb, encara que aprenguem la llengua de l’illa més remota del Pacífic. 

La meva neta petita d’un any i mig ja diu: Papa, té! Això és una oració! 

La paraula universal ens remet a l’univers, als planetes, als satèl·lits i a les galàxies, però en realitat universal només vol dir allò que pertany a tot o a tots, allò que ens inclou a tots. Ve del llatí universāle i totes les llengües que tenim a la vora mantenen la paraula. 

🎦   EL PETIT SALVATGE (L'enfant sauvage), de François Truffaut

França, 1970 (Premis Seminci, Premis NSFC, Sindicats de crítics, i molts altres premis importants)

Pel·lícula basada en fets reals. Inspirada en la història real de Víctor de Aveyron al segle XVIII. És el procés d’educació d’un nen que va créixer aïllat al bosc, sense cap contacte amb la civilització. 

Cal destacar de la pel·lícula la importància de la socialització en l’adquisició del llenguatge, però també dels valors i de la cultura. 

És una pel·lícula antiga, però Truffaut és sempre una garantia. 

TRÀILER

PEL.LÍCULA SENCERA

*    *    *

Llengües antigues, estudis clàssics i moderns, ciències, històries, un saber universal caldria atresorar per a escriure com ho fan els grans! 

Joan Puig i Ferreter (Camins de França, 1934)