QUINA GRÀCIA!

Sortosament, tots riem en algun moment del dia. Riure és bo i et dona sempre una bona dosi d’energia per continuar amb la quotidianitat. Segurament tots riem més o menys de la mateixa manera, no hi ha secret en el riure ni en la rialla, però sí en la forma de representar-la. 

Cada llengua expressa la forma de riure d’una manera diferent, perquè utilitzem els sons que ens són propis per imaginar-la. 

En català riem aspirant: he, he, he! ha, ha, ha! hi, hi, hi! ho, ho, ho!, com a més habituals. La forma hu, hu, hu! més aviat és per fer por. 

Són onomatopeies, és a dir, la representació d’un so natural o no dins d’un discurs, dins d’un text. És la manera que tenim d’imitar el so, perquè els lectors puguin entendre què volem mostrar. Són també onomatopeies: bum! plaf! clic! fiu! És una paraula que ve directament del grec, i vol dir nom que imita.

En francès escriuen hahaha, així tot junt, però dins d’un text també trobarem mdr, que vol dir mort de riure. En italià escriuen ahahah o eheheh. En castellà utilitzen el so de la jota, per això escriuen jajaja o jejeje o jijiji. Nosaltres no ho podem escriure amb jota, perquè en llegir-ho ho hem de pronunciar amb el nostre so de la lletra j, la que fem a jardí, jersei o jove.

Els gossos catalans diuen bub-bub. Els castellans guau, els francesos ouaf ouaf, i els italians bau bau. Tots sentim els lladrucs del gos de la mateixa manera, però no tenim la mateixa opció lingüística per representar-ho, per això no hi ha un únic valor onomatopeic per als sons i els sorolls. I així amb tots els animals i els seus sons, com ara els gats catalans que diuen meu, els castellans miau, els francesos miaou, i els italians, miao. Evidentment tots els gats i gossos del món fan el mateix so, només que cada llengua interpreta els sons a la seva manera. 

Muà (és l’onomatopeia que imita en català el so del petó). 

🎦   UN PERRO ANDALUZ (Un chien andalou), de Luis Buñuel

França, 1929. Amb guió de Salvador Dalí.

Clàssic dels clàssics del cinema surrealista. És una obra de culte dins del cinema experimental de l’època, 1929. 

Tant se val si agrada o no –és possible que no- però val la pena veure com s’entenia l’art i assaig a principis de segle XX. El film representa una successió de somnis i, com a tals, inclassificables i sense ordre ni concert. Salvador Dalí amb el guió i Luís Buñuel amb la filmació van fer un film difícil de catalogar. 

Pel·lícula sencera (22 minuts)

*    *    *

Sota un bell xim-xim

camina xau-xau,

ell va fent xip-xap

i el seu gos bub-bub,

travessa en zig-zag

fent sonar un zing-zing,

mentre va, zim-zam,

fugint del nyic-nyic

i d'algun xiu-xiu,

seguint el tic-tac

per matar el rau-rau,

quan sent el ning-ning,

si no està tau-tau

ni, molt menys, cloc-piu. 

August Bover, (Cloc!, 2011)