EL VINT ENA

 

El vint ena, o 20N, o 20 de novembre és una data a celebrar, si més no, els de la meva generació, perquè l’anterior ja no ho pot fer. Diuen que no s’ha de celebrar la mort d’algú, que és de mal averany, que és poc ètic, que és un senyal de poca sensibilitat, de poc seny... però de totes les morts que he conegut n’hi ha una que vaig/vam celebrar àmpliament i, sí, vam encetar una ampolla de xampany per festejar-ho. I ho vam fer a Barcelona, a casa d’uns amics, després de tombar unes quantes botigues que, casualment, havien fet net amb la reserva d’ampolles. 

El passat 20 de novembre va fer 50 anys de la mort del dictador Franco, a 83 anys, dos mesos després d’haver signat cinc sentències de mort, i acabant una llarguíssima carrera al capdavant de l’Estat espanyol, de 1939 a 1975, iniciada amb el cop d’estat de 18 de juliol contra la República espanyola. Signava com a Caudillo de España por la Gracia de Dios.  

Dictadura significa poder absolut. Evidentment, cal entendre aquest poder també entre els qui l’envolten. El dictador i els seus seguidors concentren el poder de tot un país. I ve a tomb dir-ho perquè fa pocs dies un estudi publicat a la revista Journal of European Public Policy afirma que un de cada cinc homes europeus de fins a 30 anys voten partits ultres. És a dir, els nois joves donen suport a un estat dictatorial i no a un estat democràtic. Sembla que les dones no han seguit o no segueixen el mateix procés i se situen més a l’esquerra, on fins ara se situaven les generacions més joves. 

Són paraules antigues, dictadura i democràcia. Encunyades des de l’antiguitat romana i grega. Dictadura prové del títol de magistrat de la República romana designat per casos d’emergència. L’emergència de Franco va durar 50 anys. I democràcia ve del grec i significa el poder del poble, malgrat que les actuals democràcies cada cop se n’allunyen més. 

La pitjor democràcia sempre serà millor que qualsevol dictadura. Els joves que justifiquen una dictadura no saben de què parlen.

Doncs sí, amb els amics vam encetar una ampolla de xampany per celebrar la mort de Franco. La por amb què va viure la generació anterior no es pot oblidar ni perdonar.

🎦   EL GRAN DICTADOR, de Charles Chaplin

EUA, 1940 (5 nominacions als Oscars i Millor actor als premis del Cercle de Crítics de Nova York)

Un barber jueu retorna a casa després de lluitar a la Primera Guerra Mundial. A causa d’un accident d’avió s’ha tornat amnèsic i no en sap res de la situació política del seu país, on un dictador ha arribat al poder i ha començat a perseguir els jueus. 

Una pel·lícula de més de 80 anys que continua més viva que mai. L’hauria de veure tothom, inclosos els joves que es decanten cap a la dreta perdudament. 

Charles Chaplin, Charlot, no sempre feia films estrictament còmics. Aquesta va ser la primera totalment sonora de Chaplin.

TRÀILER

EL DISCURS FINAL (Subtitulat)

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Dictador de patíbulos, morirás bajo el diente

de tu pueblo y de miles.

Miguel Hernàndez (Ceniciento Mussolini, 1937)