Un dels meus companys de feina d’ara fa bastants anys, gallec de naixement, extremadament dretà en ideologia política, tossut i estarrufat com un gall de galliner i sempre amb cara de pocs amics em va dir un dia que estava content que la seva llengua materna, la gallega, que mai havia parlat ni en tenia intenció, hagués influït tant en les altres llengües a través dels gal·licismes.
Me'l vaig mirar una estona perquè em costava de reaccionar, i li vaig dir que el gallec no tenia res a veure amb els gals i, per tant, tampoc amb els gal·licismes. No em va creure, l’home, i va continuar pensant que ell tenia tota la raó i ni es va immutar. El problema d’aquestes situacions és que et fan dubtar a tu per tanta seguretat imposada, i els protagonistes de l’engany, digues-li error, es queden tan amples.
Els gal·licismes ens arriben de la llengua francesa, perquè és la llengua que parlaven inicialment els gals, els habitants de l’antiga Gàl·lia. De fet, cal considerar-lo un estrangerisme que prové del francès i que sovint ha tingut entrada en els nostres diccionaris senzillament perquè no teníem una altra paraula vàlida per denominar certes coses. Galícia, en canvi, prové dels galaics, en llatí, gallaeci, un poble de llengua celta que habitava el nord-oest de la península Ibèrica, substrat de l’actual llengua romànica.
De gal·licismes n’hi ha moltíssims i són especialment agraïts els que provenen de l’alimentació, sense els quals ens hauríem hagut d’inventar paraules, perquè aquí no se’ns va acudir fer creps, suflés o mousses. Són altres maneres de cuinar que ens han proporcionat plaers gastronòmics.
I si parlem de carns, cal anomenar l’entrecot, el foie gras, el paté i la fondue, que ja són ben nostres. I han estat molt benvinguts i ben trobats a l’hora d’esmorzar els croissants i els brioixos, que ja formen part del nostre diccionari, i no es poden considerar una moda, perquè ja s’han ben instal·lat a les nostres taules.
En canvi, el magret, ara que el trobem en gairebé tots els restaurants, i que acostuma a fer servir més de dues línies en les cartes: magret d’ànec confitat amb melmelada de cireres, verduretes rostides a baixa temperatura, ceba caramel·litzada, vinagreta de fruites vermelles acabades de collir i encenalls de formatge... no l’han deixat entrar!
🎦 ASTÈRIX EL GAL (Astérix le Gaulois), de Ray Goossens
França, 1967 (Pel·lícula d’animació)
L’any 50 abans de Crist, tota la Gàl·lia ha estat ocupada pels romans. Tota? No! Una petita aldea d’irreductibles gals resisteix incansable l’invasor.
Com ja deveu saber, pels còmics, si els heu llegit, en aquest cas, Astèrix s’introdueix en el campament romà per alliberar Panoramix, el druida segrestat pels romans per aconseguir la fórmula secreta.
Aquesta és la primera pel·lícula de la saga d’Astèrix i Obèlix, escrupolosament fidel al còmic original. Té més de 50 anys, per tant, res a veure amb les noves que s’han fet sobre els mateixos protagonistes de còmic, amb efectes especials i bones imatges, però és interessant precisament per ser la primera.
(En el moment de publicar l’apunt també es pot veure a la plataforma PrimeVideo)
* * *
D'aquella sopa de peix ara en diuen fumet, que no és res més que un gal·licisme emprat als restaurants i als llibres de cuina per fer-lo semblar més bo, però el que ho feia bo era aquella barreja de peixets, frescos i gustosos, passats pel colador xinès i ben premuts fins que deixaven una polpa seca que anava de pet al cubell de la brossa.
Agnès Padró Corbella (Tres unces, una cana i un petricó, 2020)
Quin brètol, el teu company de feina!
ResponEliminaMolt bé l'escrit, com sempre, molt ben trobat el tema , i molt encertada la películ·la.
I pels que, en llegir això, esteu pensant que "només" és una peli d'animació, us demanaria que en mireu més, d'aquest tipus de películ·les. Que n'hi ha de genials.