Estava embarassada del meu fill gran, que va néixer a l’abril de 1981. Era mitja tarda. Vaig arribar a casa i estava plena de gent, coneguda, això sí, però em va sobtar que hi fossin, i que estiguessin parlant acaloradament al tombant d’un transistor. De seguida em vaig adonar que no era una tarda normal. Ens van explicar que havien assaltat el Congrés de Diputats, per un intent de cop d’Estat. La tele ja no emetia, i només podíem saber notícies per la ràdio.
La meva mare va arribar a casa amb mi, i li vam dir que agafés el bus cap a Tarragona de seguida, no fos cas que les coses es compliquessin.
Vam arreplegar tots els pamflets i documents que teníem a casa que potser ens comprometien i els vam portar al quarto del terrat. Ara penso que la Guàrdia civil deu anar sempre primer als terrats a veure què.
Tota la nit d’insomni, fins a la matinada, quan els soldats van començar a desertar i a sortir disparats per les finestres.
Allò no va ser poca cosa. Els records s’esborren, i només venen a la memòria moments concrets, alguna conversa. Sabíem que a partir d’aleshores tornaríem a tenir por o, si més no, ja no tindríem l’alegria sana de veure com de mica en mica s’obria una democràcia. El temps ens ha demostrat que mai no hi ha res guanyat.
El qui va dir: ¡quieto todo el mundo!, el tinent coronel Antonio Tejero, ha mort el mateix dia de la desclassificació del documents, 26 de febrer de 2026, un símbol de l’ultradreta, que ha preferit esfumar-se tal dia com avui. De l’única cosa que estic segura és que per molts papers desclassificats que hi hagi, mai no sabrem tota la veritat.
🎦 23-F: LA PEL·LÍCULA, de Chema de la Peña
Espanya, 2011 (Alguna nominació als Goya)
El cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va posar en risc la democràcia espanyola. Tot el país estava pendent de la televisió i després de la ràdio. És la història dels tres cops: Milans, Armada i Tejero. Finalment el cop fracassa.
No és una gran pel·lícula –ho adverteixo- però suficient per entendre el que va passar, sobretot als qui no ho van viure. A partir d’aquell dia van canviar moltes coses i no totes van anar millor.
(En el moment de publicar l’apunt es pot veure sencera aquí)
* * *
Amb Franco mortno feia sort,amb el Tejeroencara. «Però»poc li duràaquella màel cop d'estat.Dolors Miquel (Llibre dels homes, 1998)
Molts records d'aquell dia. Nosaltres dues embarassades i una trucada entre nosaltres per quedar tots 6 a les escales de la catedral de Girona per poder fugir si les coses anaven mal dades.
ResponEliminaA mi em sembla que això de la catedral de Girona va ser per l'atemptat d'Empetrol a Tarragona, no?
EliminaNo, no! segur era el 23f segur! Això de l'atemptat d'Empetrol ni reocrdo què era!
EliminaNo,no, lo de les escales de la catedral de Girona era pel 23 F.
ResponEliminaJo recordo que tot just havia decidit deixar de fumar el dia abans més o menys, no sé com vaig aguantar. No estava embarassada encara però ja ho volíem intentar aviat.
Hores d'angoixa al costat de la ràdio, i a l'endemà anar a treballar amb por i amb incertesa.
Podríem dir allò de "Que poc dura l'alegria a la casa del pobre"