COLOR OLIVA...

 

Totes les llengües utilitzen diversos sistemes per acollir noves paraules. Un d’aquests sistemes és l’habilitació, també anomenada conversió o derivació zero, per la qual les noves paraules canvien de categoria, però no de forma, sense la necessitat d’afegir-hi cap element. 

Un cas molt habitual és el dels colors. 

Si tenim salmons, que són d’un color molt peculiar, i tenim una camisa del mateix color o bé semblant, diem que tenim una camisa salmó. El que fem és agafar el salmó, que és un substantiu, i passar-lo a adjectiu (color salmó) sense canviar-li la forma. 

Tècnicament és un canvi de categoria gramatical que comporta un canvi de significat. 

La taronja també ens ha fet servei. Si hem comprat unes tovalles de color taronja, ja no cal inventar un nom nou per a aquest color, perquè les tovalles són iguals que el color de la fruita, per tant, ens funciona. Un gerro color oliva ens diu que s’assembla a la fruita dels olivers, i uns ulls xocolata ens indiquen que tenen un color marró fosc, uns pantalons palla ens volen dir que el color és com la palla, un raspall verd poma ens expressa un verd fort i brillant i unes sabates maduixa ens indiquen un rosat apujat.

I la llista és molt llarga. I és que les llengües fan el mínim esforç, si poden, i s’estalvien d’inventar més i més paraules així que es necessiten. És un procés molt habitual en les llengües romàniques i l’ús està absolutament normalitzat i estès. 

Llàstima de la mandarina i la pastanaga... perquè la taronja els ha pres tot el protagonisme!

🎦   MADUIXA I XOCOLATA (Fresa y chocolate), de Tomás Gutiérrez Alea, Juan Carlos Tabío

Cuba, 1993 (Premis Goya, Festival de Berlín, Festival de Chicago, Festival de l’Havana i unes quantes nominacions)

Sorgeix una profunda amistat entre un comunista convençut que estudia sociologia a la Universitat de l’Havana i un artista homosexual assetjat per la homofòbia del règim castrista.

Un film de molta sensibilitat, que commou. L’homofòbia cal entendre-la en plena dècada dels 60, tot i que no s’ha resolt encara. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Semblava un adolescent tret d'una pintura veneciana, un Bellini, el cabell com un tió i estarrufat, els llavis color maduixa, sensuals, les celles gruixudes, els ulls negres, les galtes rosades, el posat enterc i un pèl recelós.

Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977)