![]() |
| Commons |
Quan érem joves escoltàvem conjunts de música. Ara hi ha bandes o grups. I és el mateix: un baix, una guitarra, una bateria, un teclat, un cantant... però si dius la paraula conjunt ets indefectiblement un boomer, com ara jo, que som els nascuts entre el 1946 i 1964.
Un conjunt és la reunió de persones o de coses, però també significa, senzillament, unió. I d’aquí ens arriba la conjunció, que ve del llatí conjŭnctiōne i fa la funció d’ajuntar. És aquesta la finalitat exclusiva d’una de les categories tradicionals de la llengua, la conjunció. Encara que a vegades se’ns travessi si l’estudiem, és un element imprescindible per parlar, raonar, analitzar o escriure. És un nexe d’unió, un enllaç, un connector, una paraula invariable que facilita la feina.
Bàsicament el que fa és unir dues oracions. A vegades les uneix coordinant-les de manera que tant és l’una com l’altra: ni escric ni llegeixo; i a vegades les relaciona.
Per exemple, PERÒ i SINÓ, que indiquen oposició: Plou, però no gaire. No aniré al cine, sinó al teatre.
I DONCS, que indica conseqüència: Plou? Doncs no vindré! I aquesta pobra conjunció està als seus límits, agonitzant, moribunda, in extremis... perquè tota la canalla d’aquest país diu PUES, que també és una conjunció, però en llengua castellana. I no sé si hi ha remei perquè és tan gran el nivell de substitució que és molt difícil que remeti. I qui en té la culpa? Evidentment, els models!
I qui són els models? La tele, el mòbil, els amics, els pares, els mestres, etc., tots aquells que interaccionen amb les criatures, els qui els ensenyen a parlar o a jugar o a fer-se grans.
A vegades les conjuncions tenen una altra funció, la subordinació, però d’aquestes ja en parlaré un altre dia.
🎦 LA INTÈRPRET (The Interpreter), de Sydney Pollack
Regne Unit, 2005 (Premi Associació de Crítics de Los Angeles, i algunes nominacions)
Una intèrpret de les Nacions Unides escolta casualment des de la cabina d’interpretació, una conversa en un dialecte africà en què se suggereix un complot per assassinar el president d’un país africà.
Es tracta d’una trama complexa d’intriga política, d’enganys i secrets que surten a la llum arran d’escoltar una conversa. El guió està molt ben elaborat i hi ha un bon treball dels protagonistes.
(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Youtube, AppleTV i APrime)
* * *
I també la conjunció estel·lar enganya.Però ens agrada sols per un instantde creure'n la figura. I això basta.Isidor Marí (Sonets a Orfeu, 1995)


Jo soc tan boomer que conjunt ho aplico als conjunts de música i als de matemàtiques, que estaven de moda als anys 70. Era matemàtica "moderna"
ResponEliminaLluitem doncs, per recuperar el "doncs" !!
ResponEliminaTens raó, l'ús de doncs va de baixa; substituït per pues i pos (també col·loquialment molt emprat...). I, a més, se sol donar a doncs un valor causal incorrecte.
ResponEliminaAltrament, no heu sentit que molta gent diu però (fent tònica la primera sil·laba) en comptes de però?
Tenia una cosina k feia anar el pero amb accent tancat a la e, però tenia influències de la Terra Alta
EliminaEsmena: "... gent diu pero" (el corrector havia posat accent).
ResponEliminaDoncs a veure si ho revertim. A les Terres, però, el pos ja és totalment dialectal. No es pot ni, crec, s'ha de revertir.
ResponEliminaCert, el pos és dialectal al català occidental
ResponEliminaI que no és bonic quan els teus fills et diuen: no es diu pues, es diu doncs. O no es diu vale, sinó d'acord, entesos. I tot això, gràcies a tenir uns avis molt dedicats a ensenyar la llengua. Ara bé, n'hi ha una que jo no he dit mai i que no deixo de sentir-la a casa: "tinc de", enlloc de "haig de".... aquesta la defenso aferrissadament, però crec que en uns anys hauré perdut la batalla. Em pregunto: pot ser que el castellanisme "tinc de" sigui una forma més utilitzada de Tarragona enamunt? A Reus no recordo haver-ho escoltat tant....
ResponEliminaEstel
És pitjor que un castellanisme, perquè és un canvi d'estructura. Mai no s'ha utilitzat el verb tenir per indicar obligació, i ara està guanyant la batalla. A Reus també el sentim!
ResponElimina