dissabte, 21 de novembre del 2026

ELS SENYORS


Els avis i els pares vivien en un edifici de lloguer de quatre plantes al carrer Apodaca de Tarragona. Al primer pis hi vivien uns tiets meus, i al tercer, nosaltres. Al segon pis hi havia una senyora que feia senyors. I és així com es coneixia l’ofici pel veïnat, ‘fer senyors’. Tothom la tenia ben clissada i alguns establiments de la vora li negaven l’entrada i, naturalment, l’anomenaven també la fulana. No sé pas on comprava, perquè la vaig veure poc pel carrer.  

La dona, més pobra que tot el veïnat junt, entretenia els mariners i treballadors del moll o pescadors que pujaven carrer Apodaca amunt i que s’aturaven davant de casa nostra, mirant la façana, a l’espera d’un senyal al balcó, que a vegades era roba interior penjada. S’obria la portalada de baix –gran i de ferro- i pujaven cap amunt. No vaig sentir mai cap soroll que em cridés l’atenció. 

A casa m’ho van amagar fins que van poder. El que a mi m’estranyava més és que no m’hi deixessin acostar. Potser tenien por que m’hi contagiés. La consigna era: pel segon pis passa-hi ràpid i no t’hi entretinguis. I així ho feia, fins que em va començar a interessar com devia viure aquella dona misteriosa que amb prou feines vèiem. Només en alguna ocasió vaig observar com obria la porta per acomiadar algun senyor, amb la bata descordada. No sé què hauria donat per entrar-hi i passejar-me per aquell pis prohibit. 

El carrer Apodaca i els del voltant, com la plaça dels Carros o el carrer la Nau, eren uns punts coneguts de treball sexual. S’hi concentrava una gran activitat a causa dels treballadors del port. Quan el 1956 el franquisme va prohibir la prostitució, l’activitat es desenvolupava en clandestinitat, sobretot en pisos, alguna pensió i alguns bars. La guàrdia civil els aplicava la Ley de Vagos y Maleantes.

La nostra veïna que feia senyors es va morir discretament, tal com havia estat la seva vida i el seu ofici. 



🎦   BELLA DE DIA (Belle de jour), de Luis Buñuel

França. 1967 (Lleó d’Or de Venècia, premi del Sindicat Crítics Francesos i moltes nominacions)

Una jove casada amb un cirurgià descobreix la prostitució diürna. Ingressa en una casa de cites i porta una doble vida. 

Potser perquè la vaig veure de molt jove és una pel·lícula que em va impactar molt. Clar que hem de tenir en compte que està feta fa 40 anys i les coses han canviat molt i la manera de fer cinema també, però és interessant de veure. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+, Google Play, etc.)


Allí, a la nit, s'obren bordells i tavernes pels carrers sòrdids, il·luminats feblement; allí cerquen esplai mariners arribats de tots els ports del món amb llurs navilis; en llurs carrers es senten, de nits, cançons de taverna i de bordell; sonen crits i s'hi encenen baralles; les prostitutes —les desterrades— pul·lulen a l'ombra com fantasmes sorgits d'un altre món i ofereixen llur cos als passants.

Sebastià Juan Arbó (Tino Costa, 1947)



3 comentaris:

  1. Al carrer de la Lleona a tocar al carrer Llovera en un pis hi havia Ràdio Music Club del qual era membre, alguna vegada trucaven a la porta preguntant per "les modistillas", al principi em preguntaba que hi feien tans homes que anaven a arreglar-se la roba, fins que un dia vaig descubrir que eran altres "modistillas"

    ResponElimina
  2. A Reus eren famoses les "noies" de ca la Sol.

    ResponElimina
  3. Recordo molt bé tot el que expliques Ció! I casa teva també, ens hi hem passat moltes hores .
    Gràcies de nou per tants records d'infantesa

    ResponElimina