LES ÀNIMES

Només em ve al cap una imatge, una sola imatge que em va quedar petrificada i que em transporta a la infantesa. Una cambra fosca, una calaixera que feia d’altar, al damunt una cassola de test, i a dins oli i aigua –més aigua que oli- i unes llumenetes enceses que hi nedaven, crec que en deien xinxetes. I en un racó, alguna cosa de menjar que se’m difumina. Els llums feien pampallugues i ombres per tota la cambra. El record no és bonic, és de por. És una imatge tètrica. Jo no arribava a veure-les perquè la calaixera era alta, així que em devien ajudar.

M’explicaven que les llums eren pels morts de la casa, les animetes –deien- i sempre vaig pensar que es referien al padrí, i que en qualsevol moment apareixeria entre les ombres. La tradició en feia encendre una per cada difunt de la família, però jo en recordo moltes, així que devien encendre’n per tot el veïnat, perquè a casa només en faltava un. 

Durant la nit de Tots Sants, els llums s’anaven apagant en arribar a l’aigua i aquí s’acabava tot. Es diu que per si de cas hi havia ànimes en pena, calia il·luminar-les perquè trobessin el seu camí. 

No recordo pas cap alegria castanyera ni que mengéssim panellets en tal dia de Tots Sants. Anàvem fent visites a la cambra fosca i melancòlica a veure per on campaven les animetes. L’endemà, fora xinxetes, llums oberts i la vida seguia. 

En morir la iaia, es van acabar les animetes, l’oli, les xinxetes i fins i tot la calaixera, que no sé pas què en van fer. 

🎦   SET ÀNIMES (Seven Pounds), de Gabriele Muccino

EUA, 2008 (Premis Image, i diverses nominacions)

Un inspector d’Hisenda de Los Ángeles ajuda algunes persones, però no se sap ben bé per què. Tot canvia quan coneix una jove malalta investigada per Hisenda. 

Va tenir una nominació pel millor guió original. Ja ens agradaria trobar-nos un inspector d’Hisenda tan amable i generós!

TRÀILER

*    *    *

Des de les golfes, la vela roja del llaüt semblava el cor de la imatge davant la qual la senyora Eva té sempre una xinxeta encesa a la tauleta de nit.

Jesús Moncada (Estremida memòria, 1997)