El cambrer anotava els plats amb cara de pocs amics, o més aviat amb cara de ganesdeplegar.
La carta era exageradament abundant amb primers i segons ben contundents. Nosaltres érem molts i ningú no repetia plat. El pobre home va necessitar dues pàgines de la seva escarransida llibreta per prendre apunts. Quan ja ho tenia tot bastant endreçat, i després de repetir un seguit de vegades els plats per no errar-la, algú li diu:
- Ah! i també una tapa de calamars a la romana per anar picant!
Molta estona després, quan ja començàvem a fer cara de gana, va comparèixer el cambrer amb el pa, les begudes i els calamars.
La nena va agafar el calamar amb els dits, se’l va mirar, se’l va posar d’anell, el va fer servir d’ulleres i d'arracades i va començar a treure-li l’arrebossat groc enganxat a la pell. Es va quedar amb l’anella als dits, ens va mirar com aquell qui ha descobert la lluna, i ens diu:
- Mira que hi havia a dins del calamar!
Ció
dedicat a Estel BM
I avui... m'agradaria posar-vos un article que m'han publicat a la revista NW de Reus, on parlo de la Rosa Vigo, una mestra que vaig tenir fa molts anys i que no he oblidat mai, per si us ve de gust llegir-lo!
Ja no me'n recordava d'aquesta! Es veu que les nostres filles això dels calamars a la romana no ho tenien massa clar! La meva també era ben petita quan després de treure tot l'arrebosasat del calamar i menjar-se'l, va i em diu: Mare, el que hi ha dins del calamar no m'agrada!!
ResponEliminaRaretes les dues!
ResponEliminaVisca la tapa de calamars! I l'article dedicat a la nostra antiga mestra també, que encara que no tingui res a veure, m'ha omplert de felicitat.... Com els calamars
ResponElimina