dijous, 21 d’abril del 2022

DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS, de Pep Coll


El Pallars Jussà, una comarca força desconeguda, amaga el terrible i estremidor crim d’un matrimoni masover i les dues filles, que moren assassinats brutalment per uns veïns. La justícia no en va treure l’entrellat o no ho va voler fer, perquè era una època amb molts favors a tornar. Els fets se situen al març de 1943, en plena postguerra, al voltant dels pobles i masies de Bóixols, Carreu, Herva-savina, i la Pobla de Segur, entre d’altres. El relat reconstrueix de forma novel·lada la història encara avui desconeguda d’uns fets que van marcar la vall de Carreu. A cada capítol parlen els personatges explicant la seva història, totes esbiaixades, fruit d'un temps de comunicacions limitades. 
És un relat que ens parla de la misèria, els fets de la guerra i les seves conseqüències i la resignació. Tothom sabia qui era qui, però es van acostumar a conviure amb la por. 
I el que m’ha agradat especialment és el llenguatge. Una forma d’expressió molt viva que segurament caracteritza els parlars de la gent de muntanya, de les masoveries i cases que queden, davant el parlar dels qui han anat a treballar a les ciutats i dels joves que utilitzen un estàndard lingüístic que arracona les paraules dels seus avantpassats.
Moltes d’aquestes paraules se sobreentenen pel context, com ara no tens ni cap ni centener, ovelles gormandes, maça d’estossinar, esbarriar el fem, escatxiguen de sang, no tens malla de raó, nyampits dels gossos, sarpat de fenàs, birbar l’hort, titil·len, fer la guerxina, de patac, quin escunç...

D’altres potser les entenem, però no les utilitzem en la nostra zona: espardenyar per caminar, bordegotes per noies, desjunyir o treure el jou, donques per doncs, marastra per madrastra, aixarop per xarop... I després unes altres que ni context ni res, cal cercar en diccionaris o en la imaginació: agalius, argendes, atarterar, birbar, baiard, boixera, boïga, orxegar, pravall, regatxo, emmerletar, baciu. 

Reneguen amb un Mecàgon Ceuta! els qui van anar a la guerra d’Àfrica, i són força explícites les referències sexuals: em xurraco cada nit una mosta, catxaven, boixaven, i la que m’ha agradat més: Alça Manela, que val més un ciri que una candela!





5 comentaris:

  1. Completíssim com mai, l'anàlisi lingüístic d'avui! Molt interessant

    ResponElimina
  2. Sort que no em cal aprendre totes aquestes paraules si són del Pallars Jussà. Cada dia em costa més retenir coses noves. Molt erudit, Ció.

    ResponElimina
  3. Sí, cert. Els del Pallars fins i tot hem anat arraconat molts mots, però si més no nosaltres tenim la sort de tenir en Pep Coll perquè quedin en els seus llibres.

    ResponElimina
  4. No podem retenir tots els mots d’un diccionari, però és bonic saber que existeixen i que en algun lloc encara es diuen.

    ResponElimina
  5. Els del lloc han de lluitar perquè no es perdin o almenys que no es perdin totes!!

    ResponElimina