dijous, 11 de juny de 2020

ABRACEM-NOS!

I és que els mediterranis som de cultura enganxosa. Ens agrada abraçar-nos, petonejar-nos... encara que ens haguem vist al matí, a la tarda hi tornem. I per això ens costa tant la distància de 2 m. En altres cultures, com ara la japonesa, no és tan difícil, perquè des del naixement que no aprecien igual el contacte físic. Esquiven les abraçades, defugen els petons, i eludeixen els contactes no necessaris. Tot ho substitueixen amb reverències. Són maneres de fer que t’inculquen des del bressol. És a dir, ets el que t’ensenyen, ets el que fan amb tu. 

Per nosaltres, les abraçades són signes d’afecte. Són habituals i freqüents en les nostres vides i sembla mentida que una aturada com la que tenim ara ens afecti tan emocionalment com ho està fent. 

Ull, perquè no ens en podem donar d’abraçades, ens les fem! I ens podem abraçar només entre persones? No! També podem intentar abraçar la soca d’un arbre mil·lenari i no aconseguir-ho! En sentit figurat abraçar una cosa també és acceptar-la o seguir-la. N’hi ha que abracen religions, partits o idees. El gran perill és que t’obliguin a abraçar el que no et ve de gust.

La cultura popular ens diu que Qui molt abraça, poc estreny, és a dir, que no podem fer moltes coses a la vegada!   



🎦   EL ABRAZO DE LA SERPIENTE, de Ciro Guerra
Colòmbia, 2015. Nominacions als Oscar i molts altres premis. 

Al cor de la selva amazònica hi ha el darrer supervivent d’un poble, un xaman. Algú hi anirà a la recerca d’una poderosa planta capaç de fer somniar. 
El passat, el present i el futur es confonen, i el xaman anirà recuperant els records. 





Qué largo abrazo te daría
en la penumbra de mis espinas.

Federico Garcia Lorca (Zarzamora con el tronco gris, 1921-1924)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada