dissabte, 3 de juliol de 2021

EL CONTE DEL COMTE QUE NO SAP COMPTAR


En les classes que he anat fent per a adults els introduïa frases com aquesta que servien per recordar com s’escriuen determinades paraules. El sistema pot anar bé per fixar, algunes persones, mots que no tenen res a veure en el significat ni tampoc en l’etimologia. 

Les vocals neutres catalanes ens fan una mala jugada, perquè ens obliguen a dir pràcticament igual les tres paraules. Se’n diuen paraules homòfones, és a dir, paraules d'igual pronúncia, però de diferent escriptura. Homòfon ve del grec homós, que vol dir 'igual' i de phōnḗ que vol dir ‘so'.

El conte és una rondalla o narració curta inventada, per a criatures o per a adults. Prové del verb contar, que vol dir explicar, però estareu d’acord amb mi que moltes vegades continuem dient t’explicaré un cuentu, per influència castellana. Influència que ens serveix per dir que tal persona viu del cuentu, i no pas del conte!

El comte és un personatge que ens cau lluny del nostre entorn. És un títol nobiliari superior al vescomte i inferior al marquès, i també era el senyor feudal amb jurisdicció sobre un comtat. Per saber dels comtats haureu d’anar cap al nord de Catalunya o cap a ponent, perquè al sud, no n'hi trobareu. Ah! i la comtessa, que a més de ser personatge de la noblesa, també és un pastís gelat!

I el compte és l’acte de comptar, el càlcul final d’una quantitat. Porti’m el compte –diem al restaurant. És el més complex, perquè no només porta tres consonants consecutives, sinó que a més és masculí, i com que en castellà és femení se’ns creuen els cables de gènere. És masculí sempre, fins i tot si el trobem al compte corrent, -mai no ha existit la compta- i els treballadors dels bancs haurien de saber-ho!

Als catalans, per molts comtes i comtats que hàgim tingut, no ens han sortit mai els comptes, perquè ens deixem enredar dia per altre. Hem de pagar la vida dissoluta d’un senyor que no és comte, sinó rei. Un rei que no és nostre, però el mantenim com si ho fos. I estem al servei del Tribunal de Comptes, que poden embargar sense dret a rèplica, com en l’època medieval. Cap criatura no entendria un conte com aquest!





🎦   DRÁCULA, de Francis Ford Coppola
EUA 1992  (3 Oscars, moltes nominacions i molts altres premis).
Sobre la novel·la de terror d’Abraham Stoker.

El 1890 un advocat jove viatja a un castell perdut de Transilvània i coneix el comte Dràcula, trist per la mort fa uns 400 anys d’Elisabeta. El comte viatja a Londres per conèixer la núvia de l’advocat, i les seves amigues. 

És una història de terror, però també d’amor del mític comte Dràcula, amb una gran ambientació. Us agradi o no el terror, no us hauríeu de perdre almenys una de les desenes de pel·lícules que narren la vida del torturat comte Dràcula, només que sigui per cultura cinematogràfica. És imprescindible! Aquesta és una bona versió. 




I els diu: —Aneu amb compte, és mala raça,
i mort i tot no us en podeu fiar,
el vostre esguard no s'hi entretingui massa
i que no se us escapi de la mà.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)







4 comentaris: