dissabte, 26 de juny de 2021

SANT PERE PETA FLUIX!

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Mont-roig del Camp)

Sant Pere és el patró de la ciutat de Reus. ‘En altres temps’ els carrers eren rius de gent amunt i avall que participaven de tants i tants actes populars i festius, i per festa major es cridava el lema Sant Pere peta fort! L’any passat va ser el desastre total confinat. I enguany, encara que sigui una festa major força descafeïnada, traurem el cap una mica i participarem dels actes en llocs tancats. Així que bona festa major, malgrat tot!

Pere és la transcripció literal d’una paraula en arameu que significa pedra o roca. En llatí, petrus i en grec petros, vol dir dur com una pedra o una roca. La tradició cristiana descriu l’apòstol Pere, a qui homenatgem per festa major, com la roca/pedra sobre la qual es va construir l’Església.

En català medieval també hi havia la variant Peire, que coincideix amb l’occità i també amb alguns cognoms. Al llarg de la història, molts personatges s’han anomenat Pere. Si no anem gaire lluny, el president de la Generalitat actual s'ho diu, i si anem una mica més lluny, també s’ho deien els reis Pere I el Gran i Pere III el Cerimoniós... 

És un nom d’aquells que venen de lluny i que es resisteixen a desaparèixer. En castellà i portuguès, Pedro; en anglès i alemany, Peter; en francès, Pierre; en italià Pietro. També hi ha diminutius molt coneguts, com ara Peret o Perico, i algun malnom com Perot. 

Però... coneixeu cap Petra? Jo que em pensava que en català no teníem variant femenina de Pere, i resulta que n’hi ha més d’un miler a Catalunya! En castellà vam conèixer una Petra, les històries de la qual, de Josep Escobar, llegíem a la revista El Pulgarcito, quan érem petits. Es tracta de Petra, criada para todo. Anava sempre ben abillada amb còfia, vestit negre i davantal, i era la serventa de la pesada Doña Patro. Si la protagonista es deia Petra és perquè era dura com una pedra, capaç de resistir tots els contratemps!


Era la representació d’una situació habitual en temps de postguerra. La noia que per ajudar la família emigra a una ciutat i treballa de minyona. Totes les historietes que vam llegir patentaven aquesta diferència entre ella i la senyora a qui servia, que representava una burgesia poc acabalada, però amb recursos per tenir servei. La comicitat es produïa en les diferencies entre els dos mons, i en les vegades que la serventa ridiculitzava la senyora. Les historietes van avançar i es van posar a l’alçada dels anys en què vivien, deixant ja de banda els temps més durs de la postguerra, fins que van desaparèixer. 




🎦   PETRA, de Jaime Rosales

Espanya, 2018

Després de la mort de la mare, una dona busca el seu pare desconegut. El coneixement de la realitat no sempre ens aporta bones vibracions. 

La típica pel·lícula amb secrets familiars que finalment surten a la llum. Entretinguda, intensa, una mica violent, i també amb bon ritme i bones interpretacions. No obstant això, tot i estar molt nominada no va aconseguir ser la millor de l’any. 



Dins el clos, amb pedres fortes,
bastiren murs i vivendes,
varen barrotar les portes,
varen cloure les hisendes.

Joan Alcover (Poemes bíblics, 1918)







3 comentaris:

  1. en ve al cap el Pere Calders, referent literari de la meva joventut pels seus contes de l'absurd

    ResponElimina
  2. Sí, com aquell conte de la 'Discreció', que deia: Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

    ResponElimina
  3. Molt bo el comentari, jo també prefereixo pensar a casa. He,he,he...

    ResponElimina