dissabte, 11 de juliol de 2020

FEM UN CÒCTEL?

Els anglesos ens han deixat una paraula bonica: còctel (cocktail, que significa cua de gall), sense la qual no ens podríem prendre aquestes barreges que són tan suaus o tan fortes o tan dolces o àcides o amargants i a vegades amb ingredients estrafolaris, que no sabem on trobar. 

Totes les llengües del voltant han fet el mateix, adaptar o adoptar la paraula, potser perquè tots hem pensat que si n’inventàvem una altra no tindria el mateix gust o bé perquè el sinònim ‘combinat’ no és tan sofisticat. El diccionari ho defineix com una beguda obtinguda per la barreja de diferents begudes alcohòliques, que es prepara agitant la mescla dels ingredients amb trossets de gel dins una coctelera.

La paraula ha fet el seu lloc dins el català. En podem fer plurals, derivar a coctelera, que és l’estri on es prepara, i fer-ne un ofici, cocteler-a, les persones encarregades de fer-los.

I tan nostra és la paraula que ja li hem donat significats que res tenen a veure amb les begudes alcohòliques. O és que no heu menjat mai un còctel de gambes o de marisc? Per tant, un còctel és també una barreja de coses. I si algun dia us conviden a un còctel, que és bàsicament una reunió social de tarda, potser tastareu de tot menys un bon còctel!

Com que serveix per dir mescla de diferents coses, ens ha servit també per anomenar còctel molotov l’artefacte de fabricació casolana que pren com a base una ampolla amb líquid inflamable i una metxa. El nom ens el deixa Viatxeslav Mólotov, ministre d’Interior i de la Guerra de la URSS durant la Segona Guerra Mundial.




I aquí teniu tres còctels del meu amic Lluís Maria, que n’és especialista, i que en va fer un cada dia en temps de confinament:


BLAU MOON MARTINI 
En un vas mesclador hi posem gel abundant, 6 parts de ginebra i 1 part de curaçao blau. 
Ho remenem i ho servim en una copa de còctel adornat amb pell de llimona. 





CARUSO
En una coctelera amb gel abundant hi posem, a parts iguals: ginebra, Martini sec i crema de menta verda. Sacsegem fins que la coctelera quedi gebrada i ho servim en una copa de còctel.
Important: Està dedicat al gran tenor Enrico Caruso i s'ha de beure mentre l'escoltem a La dona è Mobile, del Rigoletto!







GIMLET
En un vas mesclador hi posem força gel, una part de suc de llima i dues parts de ginebra. Ho remenem bé i ho servim en una còpia de còctel amb una cirereta verda confitada.









Lídia: Un dia que vinguis amb més temps, et prepararé un còctel de menta.

Josep M. Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco, 1980)





dilluns, 6 de juliol de 2020

NIHIL OBSTAT


Si existeix la censura és perquè algú es creu superior a un altre. 

El censor llegeix primer el llibre o el document i determina si la resta del món hi pot accedir i decideix si en pot sortir perjudicada la moral, la política, la societat... és a dir, decideix per tothom. 

El censor era un magistrat de la Roma antiga que vetllava pels costums de la societat, de manera que reprenia les conductes que no s’ajustaven al que hi havia establert. 

Podríem pensar que l’antiga Roma és molt llunyana, però no és així. La censura la tenim en tots els plats amagada amb ingredients molt subtils.

El meu primer llibre, El parvulito, portava inscrit el nihil obstat (no hi ha obstacle), locució llatina que servia per certificar, l’Església catòlica, que des del punt de vista de la doctrina i de la moral, el llibre podia arribar als ulls dels lectors. Això en català i en suahili no és altra cosa que censura. 

L’Església ha estat la principal censora de les conductes, però també els estats dictatorials, que exercien el control dels continguts dels mitjans de comunicació. Per desgràcia, són actuacions que veiem massa sovint en governs que s’autodefineixen de democràtics. 





Amb 4 anys no sé ben bé si ho vaig captar tot això!


🎦    CINEMA PARADISO, de Giuseppe Tornatore
Itàlia, 1988 (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Globus d’or, i molts premis més).

Excepcional la banda sonora d’Ennio Morricone, que ha mort avui, 6 de juliol. Sempre ens quedarà aquesta música associada a la bellesa del cinema.

Explica la història de Salvatore, un nen d’un poble italià que ajuda l’Alfredo, l’operador del cinema, que li mostrarà tots els secrets del cine. El nen es fa gran i se’n va del poble, però trenta anys després rep un missatge que el farà tornar a casa. 


El final ens mostra d’una forma intel·ligent i còmica què va suposar la censura al cinema. És el paradigma de la censura més estúpida.

És una pel·lícula en majúscules, Cal considerar-la un clàssic del cinema italià, que homenatja tota la història cinematogràfica. 





Amb la censura, el llenguatge de la Nova Cançó esdevé un joc de paraules de doble sentit, les lletres estan farcides de metàfores, plenes de sobreentesos que el públic copsa en una complicitat recíproca.

Serra d'Or, 309, Monestir de Montserrat, 1985.