Una vegada vaig fer magdalenes. Vaig ficar la pasta dins els motlles de paper i després ho vaig col·locar tot a dins del forn, però els vaig posar tan junts, que em va sortir una única magdalena gegant que vaig haver de partir amb un ganivet!
Ja m’agrada la cuina, però a vegades em surten nyaps! I aquell mal record, ja llunyà, fa que sovint en compri al forn i no gosi fer-ne cap més.
I ja sé que per aquí en diem madalenes, però són magdalenes, i tenen una curiosa història, naturalment d’una senyora anomenada Magdalena.
Del cert no en sabem res, però les llegendes d’algun lloc arriben i, si més no, són boniques.
El 1755, una criada anomenada Madeleine Palmier, que servia a casa de la marquesa Perrotin de Beaumont, a Commercy (França), va fer uns pastissos per al rei de Polònia Estanislau I Leszczynski, amb una recepta que recordava de la seva àvia, tot arran d’una discussió entre el majordom i el cuiner oficial. El petits pastissos van agradar tant al convidat que a partir d’aquell dia van prendre el nom de la jove cuinera. I com diuen a Itàlia... se non è vero, è ben trovato!
El nom Magdalena ve de l'hebreu. El personatge del Nou Testament, era Maria, nascuda al nord del mar de Galilea, probablement a la localitat de Migdal o Magdal. Les traduccions del grec i a altres llengües van anar transformant el nom.
En castellà també en diuen magdalena, en francès madeleine, en italià, maddalena... però ara ens han arribat els muffin i els cupcakes! I resulta que a totes les cafeteries del nostre país, els forns, els restaurants, fondes i cases de pagès ens posen muffins i cupcakes per esmorzar. I d’acord que els cupcakes són una mica diferents perquè estan molt guarnits, però els muffins no són altra cosa que magdalenes de tota la vida, amb algun farcit addicional!
A Marcel Proust li deurien agradar força les magdalenes, perquè altrament no les hauria fet protagonistes de la seva obra més important: A la recerca del temps perdut. Quan olora i menja una magdalena sucada al te, la memòria retorna a la seva infantesa i comença a tenir sensacions noves, records i imatges del seu passat. L’efecte proustià és precisament un fenomen memorístic pel qual una olor evoca un record.
Quan les veig en un aparador, indefectiblement se m'apareix la meva magdalena gegantina!
🎦 MARIA MAGDALENA, de Garth Davis
Regne Unit, 2018
Biografia lliure del personatge bíblic Maria Magdalena, que ens presenta una dona amb un comportament impropi del temps en què presumptament va viure, perquè una dona amb esperit feminista segur que l’haurien lapidat.
Res de l’altre món. No és la millor que he vist, però he de confessar que sempre m’han seduït les pel·lis històriques i, sobretot les bíbliques, per raves que siguin!
El gust d'un pastís —la famosa "magdalena"— li fa pensar en un altre que ell va sucar en el te que li donava la qui en l'obra és anomenada la tia Léonie i, fet un esforç de desvetllament i de fixació, el paral·lelisme de les dues sensacions el porta a reviure íntegres, com si hi fos present, unes hores de la seva infància.
Maurici Serrahima (Marcel Proust, 1971)
Jo no soc massa de les magdalenes. Però després de llegir-te me les miraré amb uns altres ulls!
ResponEliminaLlegiu "À la recherche du temps perdu". Uns centenars de pàgines que us entretindran durant uns quants mesos. Val la pena.
ResponEliminael tinc a la llista!
Elimina