No sé si encara en venen de xiruques com les que fèiem servir d’adolescents en les nostres incipients escapades a la muntanya, mentre cantàvem Kumbaià i Vella xiruca, quantes hores passades... Van ser les primeres que vam tenir i eren de lona amb sola dura i molt resistent. Chiruca és una marca comercial i aquest procés lingüístic d’agafar una marca per l’objecte se’n diu metonímia. Es una forma de vulgaritzar el producte per definir tots els altres que s’hi assemblen. Això fa que la marca perdi la peculiaritat original perquè la transformem, li atribuïm un gènere i li donem plural: les xiruques. Un cop s’ha vulgaritzat el nom ja el pot fer servir qui vulgui, perquè la marca deixa de ser exclusiva i passa a ser una denominació més. I també és un procés de lexicalització perquè s’incorpora un nou mot al llenguatge a partir d’un nom propi.
Si feu una cerca al diccionari normatiu català hi trobareu el mot xiruca, que es defineix com qualsevol calçat que va bé per anar a la muntanya, però també hi trobareu la vamba (Wamba®), que a més de ser el nom d’un rei visigot és un calçat esportiu.
La xiruca i la vamba poden anar tranquil·les pel món lingüístic perquè ja estan validades com a noms comuns igual que sabata, bota, sandàlia, mocassí o espardenya. De fet, el nom comercial va guanyar la partida i els fem publicitat de franc a tothora, només pel fet de portar-les, i sense descomptes.
Abans de la xiruca teníem els keds, també marca comercial, amb els quals fèiem la gimnàstica a les escoles, i tot i que fa més anys que ronden per aquí no han tingut el privilegi d’entrar al diccionari. Els acadèmics deuen esperar que passin de moda, però encara sobreviuen amb nous modelets.
Sabata és un nom que ve del turc zabata, i ha travessat tot el Mediterrani. A partir d’aquí el castellà ha derivat a zapatilla, que té dos sentits: calçat d’anar per casa i calçat esportiu. La nostra sabatilla agafa el nom de la primera, la d’anar per casa, però l’envestida comercial ha fet que fins i tot se’n digui així de l’esportiva, encara que alguns ens hi resistim.
Regne Unit, 1948 (Òscar a la millor banda sonora i a la millor direcció artística)
Un jove compositor descobreix que el seu mestre li ha robat una de les seves obres i l'ha inclòs en el repertori d'un ballet que dirigeix. Una jove ballarina també intenta aconseguir el seu futur ballant. Ell haurà de compondre la música d’un nou ballet basat en el conte ‘Les sabatilles vermelles’ de Hans Christian Andersen.
Pel·lícula antiga, elegant i amb bon ritme, que va tenir molt d’èxit en el seu moment. És d’aquelles que aguanten el pas del temps, per tant, si us ve de gust la podeu cercar per les plataformes.
L'excursió és de xiruca en el sentit més pur, fins i tot cursi, de l'expressió, i així que hi penso, mentre ens embolcalla la gràcia d'un túnel vegetal on fa pampallugues el sol de migdia, retornen les recurrències d'una història generacional que es forjà en l'escola de l'excursionisme, entre la gresca de la xiruca i la intensitat pedagògica del kumbaià.
Isidor Cònsul (Cinc estacions, 1998)
I tant Ció, vella xiruca quantes hores caminant plegats, estiu o hivern. Amb la calor de l'estiu o a pel Matagalls nevat a l'hivern era igual, sempre amb les xiruques posades. Quants records
ResponEliminaanònims! signeu, que no sé qui sou :)
ResponEliminaRecordo que vèiem les xiruques com un calçat molt resistent i ara pensant-hi, la sola era dura però la resta era de roba i, suposo, no pas impermeable!
ResponEliminaQui no hagi tingut unes xiruques que aixequi la mà.
ResponElimina