GUARDIOLES MISSIONERES

Als anys 50 i 60 a les escoles religioses ens donaven una guardiola perquè recaptéssim diners per a las misiones. Les guardioles eren de ceràmica acolorida i tenien les cares d’un negre, un xinès, un indi apatxe, un africà, un filipí... eren diners para los chinitos y los negritos.

No sé jo si gràcies a les nostres aportacions els xinesos van arribar a ser un dels països més rics del món o, si més no, un dels que més influència té en l’economia mundial. Probablement no, però els nostres chinitos tenien una cara tan groga que semblaven malalts de veritat, i portaven un barret ben triangular. Damunt del cap hi havia una obertura per on dipositar els diners i a sota hi havia un forat per on treure’ls.

A casa meva quan em veien arribar amb un indio apatxe ja feien mala cara, perquè això volia dir anar posant calderilla dins el cap de l’indi, fins que fes força soroll de monedes, perquè no em deixaven anar a pidolar pel carrer ni pels veïns, que prou feina tenien a arribar al cap de setmana. 

De camí cap a l’escola anàvem veient les cares de negritos i chinitos arribant de les mans de les nenes que els havia tocat aquella setmana, i anàvem fent moure els caps a veure qui portava més calerons. El meu record és que pesaven, sobretot la guardiola de l’apatxe, i calia prendre-la a mà perquè no es trenqués. 

Més endavant les guardioles es van retirar i al seu lloc van arribar una mena de gerres de plàstic, que van fer perdre tot l’encant del Dia del Domund.

Guardiola o vidriola. La primera segurament derivada de guardar i, la segona, de vidre. A l’escola naturalment eren huchas. 

Sempre vam preguntar-nos si els diners que hi havia a dins dels caps dels xinesos anaven a la Xina, la dels apatxes anaven cap a Amèrica i la dels negres cap a l’Àfrica, o bé feien un capmàs i ho repartien com volien. No dubto pas que els diners no arribessin a las misiones, només que tot plegat era una mica còmic.  

El Dia del Domund és el 22 d’octubre i segurament continuen recaptant diners, però ara tenen guardioles digitals, deuen enviar diners per bizum i desen al núvol tota la burocràcia que això deu representar. 

Avui, portar una vidriola amb la cara d’un negre, un xinès i un apatxe deu ser tan incorrecte políticament i socialment que no crec que en vegem mai més.  

🎦   TRES HUCHAS PARA ORIENTE, de José María Elorrieta

Espanya, 1954

Tres nens recullen diners per a les missions, i un d’ells és atropellat per un cotxe. 

En la pel·lícula apareixen les famílies dels tres nens i anem veient com transcorren les seves vides paral·lelament. 

No és una gran pel·lícula, però sí pròpia d’un temps, els anys 50, quan els nens recollien diners amb les seves guardioles, com fèiem nosaltres. 

Informació, no hi ha tràiler

 

—Segur que aquella nena d'allà té més pasta a la guardiola que tu i jo al compte corrent.

Marta Rojals (L'altra, 2014)