UN CARRO CARREGAT...

           Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Marràqueix, Marroc)              

He tingut una dura batalla contra la erra. No la sabia dir! I ho dic en pretèrit perquè de gran la vaig aprendre a pronunciar. 

I és que els qui teníem algun defecte, com ara no dir bé la erra, semblàvem ninots de fira, perquè ens feien recitar una vegada i una altra la famosa frase: un carro carregat de garrofes per la carretera de Reus, amb un carreter que renega quan passa per Tarragona. A la segona paraula ja m’embarrancava i la erra passava a ser una g francesa, que feia riure pel seu exotisme. A més, jo vivia al costat de la plaça dels carros de Tarragona, i dia per altre ho havia de pronunciar!

Em feien recitar la frase per complimentar la gent que després reia una bona estona. És una actitud cruel, però era ‘normal’ riure’s d'aquestes coses, que no era més que riure's dels defectes dels altres, naturalment. 

Un dia, ja de ben gran, em vaig obligar a dir la erra ben dita i me’n vaig sortir. I ara puc fer les dues coses: dir-la bé o malament, per tant, escullo el moment i la gent que tinc al voltant per aconseguir un registre o un altre i fer-lo servir segons el cas.

La lletra r R, simple o múltiple, és vibrant i alveolar, i d’aquí ve el problema d’alguns parlants, la vibració als alvèols. Del defecte se’n diu rotacisme, i és un trastorn en l’articulació dels fonemes, que actualment es pot tractar sense cap problema. De vegades hi ha un defecte físic, però normalment no és més que exercitar el punt d’articulació de la consonant.

Exceptuant el valencià, en què acostumen a pronunciar totes les erres finals, tant al Principat de Catalunya com a les Illes Balears la erra final és gairebé sempre muda i és una de les lletres que produeix més dubtes en l’escriptura, perquè no sona a final de mot, i caldrà conèixer algunes normes gramaticals per distingir-la. 

Quan al segle XVIII l’Administració catalana va caure en mans de funcionaris de la corona castellana, els cognoms que tenien erra final van patir fortament el canvi, perquè els Ferrer, Oliver, Carnisser, Teixidor, Forner, Torner, Colomer, Bover... van veure la erra final escapçada i la vocal accentuada. Els funcionaris escrivien tal com sentien el so, de manera que registraven els noms sense tenir en compte la forma de pronunciar dels indígenes. 

🎦   EL DISCURSO DEL REY, de Tom Hooper

Regne Unit, 2010 (4 Oscars, Globus d’Or i molts premis més)

El duc de York es va convertir en rei d’Anglaterra i va prendre el nom de Jordi VI (1936-1952). Era tartamut, cosa que va ser un greu inconvenient per portar a bon terme les seves funcions. Un expert logopeda va intentar eliminar-li el trastorn. 

La pel·lícula aconsegueix que ens posem a la pell d’un rei dominat per la por al ridícul. Un film molt britànic, amb una elegant ambientació. Molt bona interpretació de Colin Firth. Com a anècdota dir que va provocar que centenars de tartamuts sortissin de ‘l’armari’ i cerquessin un logopeda per als seus mals. 

TRÀILER

Nosaltres havem tingut ocasió de conèixer casos veritablement notables en què, degut a rotacismes múltiples, es feia, en uns, pràcticament impossible una avantatjosa relació social i, en altres, es perdien, o restaven fortament compromeses, circumstàncies oportunes en afers importants.

Pere Barnils (Defectes del parlar, 1930)