EL PORRO DE VICHY

Sabíeu que l’emperador Neró era un apassionat dels porros? De la verdura vull dir!

Actualment hi ha de tot a les botigues, però quan la gent de la meva generació érem petits, només hi havia el menjar de temporada: les mandarines a l’hivern i els melons a l’estiu, però res de cireres i maduixes tot l’any. La globalització ens ha portat de tot per sempre i això a vegades és bo i a vegades no tant, perquè també estava bé estar-se d’allò que tant t’agradava durant uns mesos per poder-ne fruir millor quan arribés el moment. 

Diria que a casa meva, de porros (allium porrum) no n’entraven. O si n’hi havia algun era per posar-lo al caldo, però no per fer-lo protagonista de res. La recepta més famosa que podem fer amb el porro és la sopa freda francesa vichyssoise, una crema salada elaborada amb porro, ceba, patata, llet, nata, sal i pebre. 

Es discuteix molt sobre l’origen d’aquesta crema, però potser la més raonable és la que s’atribueix a Louis Diat, un cuiner francès del Ritz-Carlton de Nova York durant la Primera Guerra Mundial, cap al 1917. Diat va recordar la sopa de la seva infància, amb porro i patata, i també amb la llet que hi posaven per refredar-la. La sopa es va anomenar crème vichyssoise glacée, en record de la ciutat de Vichy, prop de la seva població natal, i s’ha fet famosa arreu del món.

No l’hem de confondre amb el porró, diferenciat només per un accent, que aviat veurem als museus, perquè a les taules hi apareix poc. I tampoc amb un altre porro, que fonèticament sona igual, però amb efectes al·lucinògens, per bé que es coneix per molts altres noms entre la gent que el fuma. 

I si anem a Euskadi ens trobarem amb un plat cuinat ben diferent en què el porro n’és també protagonista, la porrusalda o purrusalda, preparat amb verdures, però amb més quantitat de porro. Purrusalda vol dir literalment caldo de porro. La presentació s’assembla a un estofat caldós amb verdures no triturades, que se serveix calent. 

Existeix alguna poesia dedicada al porro, alguna oda al porro, títols de pel·lícules i llibres sobre porros, però, evidentment, per a un tipus de porro una mica més fumat, cap que es refereixi a la verdureta, així que la pel·li d’avui va de canuts! 

🎦   THE GENTLEMEN: LOS SEÑORES DE LA MAFIA, de Guy Ritchie

EUA, 2019

La història és molt simple: un mafiós de la droga intenta vendre el seu imperi a uns altres mafiosos. 

Hi ha moments divertits, però el ritme no és homogeni. El començament ha estat fluix, tant que ens pensàvem que ens havíem equivocat de pel·li, però no, s’ha anat arreglant a partir de la meitat i, finalment, ha estat una bona història amb un bon ritme. 

La trama és un pel complicada, així que cal estar atent a la narració, perquè és fàcil perdre el fil. Els personatges estan ben interpretats i l’estètica del film és molt bona. 

El mafiós protagonista està al davant de l’imperi de la marihuana i sense voler-ho, et cau bé i tot.

TRÀILER

Cortés estava prop del finestral, darrere d'una taula solcada de relleus d'heroïna blanca i marró, cocaïna, amfetes, haixix i dues classes de porros, possiblement de cocaïna i de crack.

Ferran Torrent (Cavall i rei, 1989)