Kleenex és una marca de mocadors de paper i el nom deriva del verb anglès to clean, que vol dir netejar. Van tenir la brillant idea de ser uns dels primers a fabricar mocadors d’un sol ús, i encara que ja no existís la marca comercial, la gent continuaria anomenant-los igual, perquè és el nom més recordat, el primer que va introduir aquest producte de forma incisiva i amb èxit.
També han canviat amb el temps, perquè ara n’hi ha de mentolats, per a al·lèrgics, d’aloe vera, ecològics, suaus, extrasuaus, amb bàlsam, amb perfum i amb mil potingues, però continuen servint per als mateixos usos.
Anomenar les coses per la seva marca se’n diu metonímia, paraula que ve del grec: meta que vol dir més enllà i nímia que es refereix a la denominació, és a dir, més enllà del que diu.
El precedent del kleenex és el mocador de tela de tota la vida. Sempre m’ha semblat curiós que els homes fessin servir uns mocadors de roba d’una mitjana de 40x40 cm i les dones de 20x20 cm. Deu ser que les dones som menys mocoses?
Curiós també que el mocador dels homes es col·loqui de forma molt visible a la butxaca dels vestits de mudar i, en canvi, el de les dones s’amagui al moneder. Això sí, és possible que porti tantes puntes que no hi hagi lloc per a res.
La meva iaia es feia els mocadors de butxaca de les camises velles del padrí. En retallava la part més nova i hi feia una voreta a mà. Els mocadors del padrí, en canvi, eren grans i sempre estaven ben planxats. Quan ella va morir, vam trobar molts mocadors als calaixos, producte de regals d’aniversari, que no gosava estrenar, no fos cas que gastessin massa. I vam trobar els de la fotografia, amb les seves inicials F.G., que van esperar molts anys a veure la llum.
Se’n veuen pocs de mocadors de tela, tothom en porta de cel·lulosa en algun racó del moneder. Les fàbriques de mocadors de tela s’hauran dedicat a alguna altra cosa més productiva per sobreviure, perquè el mocador de paper ja no té marxa enrere i el de tela, encara deu restar en calaixos per estrenar.
Cal dir que el kleenex és un gran què. D'acord que produïm muntanyes de residus, però el de tela també calia rentar-lo i no tenim aigua, així que si vas a mirar estem empatats!
🎦 EL MOCADOR GROC DE LA FELICITAT (The Yellow Handkerchief), de Yôji Yamada
JAPÓ, 1977
Dos joves es troben amb un home de mitjana edat i junts segueixen el viatge. L’home acaba de sortir de la presó i intenta retornar a casa, però només ho farà si troba un mocador groc penjat a la porta de casa, això voldrà dir que és benvingut.
Bona pel·lícula que ens mostra interessants imatges de Hokkada, al Japó, i també costums i tradicions japoneses. Bona filmació i interpretació, i bona manera de conèixer països ben desconeguts.
Quan jo n'era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.
Anònim (Cançó del lladre)
Tinc un munt de mocadorets brodats que encara no he estrenat o que fa mil anys que no uso. Era el regal típic per al dia del sant: un mocadoret de butxaca amb les lletres!
ResponEliminaJo els estic fent servir, els mocadors de tela que guarden els meus calaixos. M'agraden més que els de paper. I aquesta cançó del lladre em va molt bé per fer adormir el meu nét, que ja no és el més petit . Molt bé l'escrit Ció, ens porta records com tantes vegades , i és bo recordar
ResponElimina