LLETANIES

Les nenes que anàvem a l’escola als anys seixanta ens sabíem la lletania de la Mare de Déu de memòria. I dic nenes, perquè dels nens no en sabíem res! Les lletanies són súpliques, enumeracions monòtones, invocacions breus a les quals es respon amb una altra petita oració, com ara Ora pro nobis (prega per nosaltres).

Ens feia gràcia recitar en llatí, tot i que no n’enteníem gairebé res. De tota la rècula de lletania recordo encara Sancta dei Génetrix, Virgo clémens. Turris ebúrnia, Domus áurea, Stella matutina, Refúgium peccatórum, però no ens sabíem l’una si abans no havíem dit l’altra. Era recitar de memòria sense saber què deies, i segurament amb tots els disbarats lingüístics necessaris. 

Ara entenc les paraules, i això deu voler dir que els anys m’han donat una mica de cultura llatina, si més no, de passada. 

Una de les que enteníem era l’stella matutina, l’estel del matí o de l’alba, paraula que ha arribat a l’italià, stella; en francès, étoile; en castellà, estrella, tot i que també en diuen lucero del alba, quan es refereixen a Venus. Excepte l’italià, que ho conserva igual, les altres han afegit la e epentètica a l’inici. L’stella llatina va tenir com a mínim tres derivacions en català: estrella, estel i estela. Són substantius que han donat nom a nenes, encara que estel és del gènere masculí, per tant, també s’ho podria dir un nen. Avui tot això està una mica més capgirat i no se’n poden fer dogmes.  

La meva filla es diu Estel, i no li vam posar el nom pensant en l’stella matutina de la lletania que em sabia de memòria, ni pel nom de cap marededeu, sinó pels estels que veiem de nit quan l’impacte lumínic no ens amoïna. 

Tenim encara un altre estel, un tros de paper o de tela que es manté per canyes i forma una figura hexagonal, que lligada a un fil llarg vola per l’impuls del vent. En castellà, cometa.

Veure les estrelles no sempre vol dir veure les estrelles, a vegades apareixen estrelles després d’haver-te donat una bona patacada! 😀

🎦   INTERSTELLAR, de Christopher Nolan

EUA, 2014 (Premis BAFTA als efectes especials, i moltes nominacions a premis)

Un grup d’exploradors espacials inicien una missió extrema: viatjar fora de la nostra galàxia per trobar algun planeta que pugui acollir la humanitat algun dia.

Crítica que vaig penjar a Facebook el 2014:

Ciència ficció pura i dura.

Dues hores i mitja, i sense avorrir-nos gens, cosa que és un gran mèrit.

Tot i que la ciència ficció no és el tipus de film que més m'agrada, reconec que aquesta pel·li està ben feta, amb bona trama i molt bons efectes especials. S'havia de notar que han passat uns anys des de 2001, l'odissea de l'espai!

Espectacular l'efecte de l'ona gegant. Això sí, americana 100%!

TRÀILER

Aquell ferir d'amor dels estels ponentins

i l'esclat rosa verd de tots els bells matins.

Rosa Leveroni (Presència i record, 1952)