dissabte, 18 de desembre del 2021

LA CASA DE PAPEL


Les sèries espanyoles a vegades pequen d’un regust castís que molesta o que no encaixa, i d’actuacions poc cinematogràfiques. N’he vist moltes, però he de fer una excepció: LA CASA DE PAPEL

És una sèrie que narra dos atracaments. Un a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i un altre al Banc d'Espanya, explicada des de la perspectiva d’una de les atracadores. La història es veu en temps real, però va endavant i endarrere per completar la personalitat dels integrants de la banda. 

Té la virtut de decantar el públic a favor dels dolents, és a dir, a favor dels atracadors i, en canvi, desitjar que la policia –que en teoria són els bons- no se’n surti. Com a crítica he de dit també que hi ha personatges no creïbles, que sobreactuen i unes situacions estereotipades que només engreixen la trama, i també que hi ha diàlegs indesxifrables, malgrat tenir el volum a tota castanya, però en conjunt, és una sèrie d’entreteniment, amb intriga fins al final, acció i històries paral·leles i un molt bon argument, que aconsegueix que el públic s’hi enganxi.  

És una sèrie de Televisió espanyola, creada per Alex Pina, que finalment ha acabat a les mans de Netflix, que l’ha venut a multitud de països. Hi ha hagut un canvi molt positiu i substancial en la producció i en el producte final un cop ha estat a les mans de Netflix, la poderosa plataforma que de moment és fora de les obligacions del 6% de quota en català. Sobre aquest tema, els caps pensants continuen pidolant, i nosaltres no n’esborrem la subscripció. Evidentment, tenim el que ens mereixem. 

Està inspirada en l’atracador de bancs americà Willie Sutton, que va fer més de cent robatoris a tota mena d’establiments, bancs inclosos, i ho va fer sense disparar ni un tret ni utilitzar la violència, només mitjançant l’engany, la simulació i les disfresses, per bé que també va passar temps a les presons. Va ser molt hàbil perquè mai no es van trobar tots els diners robats! Curiosament, un cop fora de la presó, va ser la imatge d’una campanya publicitària que promocionava una targeta de crèdit. 

No sé pas si LA CASA DE PAPEL pot agradar gaire a la policia encarregada de salvar la pàtria ni als alts comandaments, perquè queden bastant –per no dir molt- malparats. Evidentment que hi ha escenes inversemblants i situacions fora de lloc, però no empra la violència gratuïta, llevat dels darrers episodis, perquè ara mateix no recordo si l’apuntador se’n salva!



🎦   BONNIE & CLYDE, d’Arthur Penn

EUA, 1967

Una banda de joves atracadors, entre els quals una parella formada per Bonnie Parker i Clyde Barrow, travessa els EUA assaltant bancs, afavorint els pobres i deixant en ridícul les autoritats. 

Un clàssic del cinema protagonitzat per Warren Beatty i Faye Dunaway, que van donar la millor versió de la història d’una famosa parella de gàngsters texans que robaven bancs a principis del segle XX, en una època de gran recessió econòmica mundial. 

Encara que La casa de papel hagi estat inspirada amb l’atracador de bancs Willie Sutton, la parella Bonnie i Clyde tenien el mateix estil: actuar com Robin Hood, que es rebel·lava contra el poder i afavoria els pobres. 

TRÀILER





... truans, ganduls, pinxos i meuques
gent de pistola i ganivet,
atracadors, pispes i randes,
demano a tots que em perdoneu.

Feliu Formosa i Joan Oliver (L'òpera de tres rals, 1963)




1 comentari:

  1. Coincideixo del tot amb tu. Vaig acabar de veure-la abans d’ahir i és d’aquelles que et sap greu que s’acabin.

    ResponElimina