GADAGANGS CASTIGATS!

 

A tot arreu en diuen escamarlà del crustaci de l’espècie Nephrops norvegicus, però a Tarragona, almenys la dels meus avis i pares, en deien gadagang. I encara més ho deurien dir el meu besavi i rebesavi, pescadors del segle XIX. A Cambrils, i segurament en algun altre indret proper també es conserva el mot, i a Reus, quan hi vaig arribar ara ja fa uns quants anys, vaig sentir que en deien catacranc. Per art de no sé quina màgia lingüística la paraula ha desaparegut del mapa i dels diccionaris. 

M’ha costat trobar la fitxa lingüística d’aquesta paraula i és perquè sempre havia cregut que s’escrivia gadegang, amb e. No apareix al diccionari normatiu, però sí al diccionari Alcover-Moll, per tant, el mot ve d’antic i està documentat. És en aquest darrer diccionari que també apunten la forma cadagang. 

En realitat, no sé ben bé si encara es diu així al mercat, però tots els tarragonins d’una certa edat segur que saben de què parlo. L’escamarlà ha guanyat terreny, però confio que algunes cartes de restaurant encara conservin la vella denominació, avui no normativa. 

Actualment aquest crustaci té un preu important, i no es pot comprar a quilos com els seitons, però recordo que a l’arròs de la meva infància n’hi posaven, per tant, dedueixo que aleshores el gadagang no era tan apreciat i anava bé de preu, perquè a casa pintaven bastos i no n'haurien comprat si era car. 

En la nomenclatura marítima és molt difícil coincidir, perquè pràcticament cada port anomena els peixos d’una manera diferent. La tradició pesquera de Catalunya ve de molt antic i en el temps en què no hi havia les comunicacions que tenim ara, les paraules s’anaven fent i transformant sense contacte amb les d’altres llocs. A més, es tractava de tradició oral i ja sabem que l’oralitat no sempre s’ha reflectit al paper correctament. En castellà en diuen cigala i en francès langoustine, així que m’imagino la cara d’un turista francès que en demana i no li porten llagostins! 

El gadagang a la brasa, amb all i julivert i amb un raig d’oli d’oliva és menjar d’un altre planeta. 

🎦   EL VELL I LA MAR (Roujin to umi), d’Aleksandr Petrov

Rússia, 1999 (Oscar al millor curtmetratge d‘animació, i molts altres premis)

Basada en la novel·la d’Ernest Hemingway

Un mariner passa un mal moment perquè fa gairebé 3 mesos que no captura res. Tothom se’n riu, però un dia té bona sort.

Coneixem la història de Hemingway, el duel entre l’home i la natura. L’animació està feta amb pintura a l’oli i amb la superposició d’imatges de la pintura. Va estar dos anys i mig a fer-la, no només com a director, sinó també com a pintor. Una petita gran obra d’art.

TRÀILER

Anava per la platja humida a l'ombra dels encanyissats. Arreu arreu, voltades d'homes amb paipai i coll fort, fumaven grosses paelles de ferro. I la sorra estava plena de caps d’escamarlans estellats que la feien rosa. L'arròs ja era a l'aigua. Era difícil caminar per la platja.

Jordi Sarsanedas (Mites, 1954)