dissabte, 27 d’agost del 2022

LLENÇOLS PER PLEGAR...


A casa es plegaven els llençols. Era un ritual setmanal. Dilluns al matí es feia la bugada, a la tarda s’estenia al terrat. Dimarts es plegava la roba del terrat i es feien dos munts segons calgués o no planxar. Un tercer munt era pels llençols, que esperaven el moment oportú de ser plegats. 

Ni al pare ni a mi ens agradava plegar llençols i ens escapolíem com podíem, però tard o d’hora passàvem davant del tercer munt i la mare ens aturava: cal plegar els llençols! L’un els agafava per una punta, que sempre s’escapava, i l’altre els agafava per l’altra. S’anaven plegant seguint les directrius de qui manava sobre els llençols; ara a la dreta, ara a l’esquerra, i al final, una estirada que molts cops te’ls feia caure a terra. Els de sota, cap a l’armari, però els de damunt, amb les lletres brodades i les puntes, restaven en un altre munt a punt de planxar la gira. Crec que ningú ja no diu gira.

Si alguna setmana plovia en dilluns o dimarts s’esguerrava tota la bugada com si una maledicció hagués caigut a la casa, i arrossegàvem el neguit d’una setmana poc productiva que plegava llençols massa tard. 

No sé pas si planxeu els llençols ni si feu aquest exercici de plegar tradicional. Jo els plego a l’ull de l’escala i no en planxo cap! Per tant, els ensenyaments de plegament de llençols no em van afectar gaire. 

El llençol ens ve del llenç, que és una tela de lli o de cànem, i aquest del llatí lĭntĕu. Guardo encara un llençol de la meva besàvia, que pesa un ase mort. És de fil o de lli, per tant, deuria necessitar una bona dosi de planxa de ferro per fer-lo mínimament mal·leable. Al damunt hi deurien posar aquelles mantes que pesaven més que no pas guardaven del fred i per això es quedaven tan quiets durant la nit, pel pes que suportaven. 

Ara ja no es pleguen llençols com abans, però em sembla que preferiria plegar-ne que no pas posar el farcit a dins les nòrdiques!




🎦   A GHOST STORY (Una història de fantasmes), de David Lowery

EUA, 2017 (Premi al Festival de Sitges i molts altres premis)

Un músic mor en un accident i retorna a casa amb la seva muller com un fantasma. 

Encara que ho sembli no és un a pel·lícula de terror, sinó més aviat un drama provocador i molt intens, ple de poesia, que parla del temps, del dol i de la vida. 

TRÀILER


No hi havia al món un home tan endreçat com jo. El que em costava més era de plegar els llençols, però me'n sortia. 

Mercè Rodoreda (La meva Cristina i altres contes, 1967)


12 comentaris:

  1. Bon dia, estupendo!! Gràcies Cio, fins aviat una abraçada.

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt. El procés de la bugada era el mateix que a casa: dilluns i dimarts però també dimecres. Pensa que a casa érem 6 (i la tia) i hi havia més roba bruta. Això de la "gira" és veritat que s'ha perdut del tot. M'has donat una idea que és sobre el procés de fer els llits. Un procés quasi tan llarg com la bugada!!

    ResponElimina
  3. Magnífico texto de una historia real quecen muchos hogares era iba tradición seguir.
    En casa de mis padres también se planchaban y tan solo ha seguido esa tradición una hermana. El plegar las sábanas era un agobio, por como se hacía, además tenías que sujetarlas para que estuvieran bien estiradas y no cayeran al suelo. En esta faena semanal, mi padre no participaba, aunque no le hubiera importado, siempre que su trabajo le permita estar en casa lo hacía sin ningún problema. Yo no lo sigo y no por ello padezco.
    Un abrazo, Cio.

    ResponElimina
  4. Jo encara dic "la gira" dels llençols. Els plego (d'aquella manera: els de sota, amb gomes i tan pràctics al meu parer, queden com queden). I no els planxo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El dia que tothom faci servir nòrdiques s'acabaran les gires!

      Elimina
  5. Ció, com a casa meva i prefereixo plegar llençols a ficar el farcit al nòrdic. Mil vegades!!!!! Aquesta és una tasca que, si la fas sola, et fa suar de valent.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt Ció. Jo també protestava, a casa, per aixó la meva mare em va ensenyar a plegar-los al damunt dels ferros del terrat. A casa erem cinc, i havíem de pujar quatre pisos amb la roba mullada fins al terrat, i després tornar-la a baixar eixuta. I sí, ja no es diu gaire això de la gira dels llençols. Tan bonic que és!

    ResponElimina