NYAPS I BUNYOLS

 

I Love New York

Al començament de l'Edat mitjana, els pocs que sabien escriure, com ara els notaris, clergues, copistes, etc., que fins aleshores havien estat fidels a l’escriptura de la llengua llatina es van trobar davant la dificultat d’escriure nous sons que no eren a l’alfabet llatí, com les consonants palatals, per exemple el so de la ny de nyap, canya i parany. La necessitat de marcar d’alguna manera el nou so que sorgia en tot el domini lingüístic romànic va fer que cada llengua s’espavilés a trobar una solució acceptable. 

Els catalans van optar per afegir una Y després de la N, de manera que fins que ningú no ens el prengui tenim el dígraf NY per escriure, per exemple, emprenyar. NY no és una lletra, és un dígraf, que vol dir dues grafies; són doncs dues lletres que pronunciem com si fos una de sola. 

En castellà, que ja feia temps que la duplicaven, els copistes que volien estalviar-se feina van optar per fer un senyal damunt la N, i així va aparèixer la Ñ, tan famosa com és ara! Francesos i italians van afegir una G abans de la N, i per això els primers diuen champaigne, gagner, i els segons bagno, cognome. I els occitans, lingüísticament cosins germans nostres, van afegir una H darrere la N, per això escriuen castanha, vergonha, igual que els portuguesos, caminho, montanha.

Aquesta disbauxa ara no seria possible. El progrés digital ens impediria que cadascú s’inventés una solució. Aleshores no hi havia ni ordinadors ni mòbils, per tant, no s’ho van poder copiar! Si ara s’inventés aquest símbol nosaltres tindríem una Ñ com una casa! 

Una de les paraules que va trobar solució a la nova fórmula d’escriptura va ser la vinea, que tots diem més o menys igual i escrivim vinya, viña, vigna, vinha. 

Hi ha paraules molt xules amb el dígraf ny, per exemple: nyigui-nyogui, nyam-nyam, nyap, bunyol, nyenyo, malgrat que el normatiu és nyanyo, però a casa des de sempre n’hem dit nyenyo quan ens ha sortit un bony!

Jo no podria ser copista. Sempre em cauria una taca de tinta damunt el pergamí!

🎦   EL NOM DE LA ROSA, de Jean-Jacques Annaud

Alemanya RFA, 1986, basada en la novel·la homònima d’Umberto Eco. Diversos premis. Filmada al castell de Rocca Calascio, Abruzzo (Itàlia)

Un monjo franciscà i antic inquisidor, Fra Guillem de Baskerville, juntament amb el seu deixeble Adso de Melk, visiten una abadia benedictina del nord d’Itàlia, per aclarir la mort de diversos monjos. 

La pel·lícula comença així: Arribat el final de la meva vida de pobre pecador (...), em disposo a deixar constància sobre aquest pergamí dels fets sorprenents i terribles que vaig presenciar en la meva joventut cap a finals de l'any del Senyor de 1327. Adso de Melk.

Una gran pel·lícula, amb una gran ambientació i bones interpretacions que ens narren una història d’intriga medieval. El quid de la qüestió és justament al final del film. Un clàssic, que no us podeu perdre!

TRÀILER

Escriu perquè està emprenyat i quan no escriu s'emprenya.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)