dissabte, 3 de desembre del 2022

MOIXONS ENGABIATS

 

foto: Estel Bové Munté

El meu padrí caçava caderneres, canaris, pinsans i passerells amb xarxes i reclams, i els engabiava. De gàbia no en va netejar mai ni una. Se li va ocórrer creuar dos moixons i el resultat va ser un híbrid que ni cantava ni feia gran cosa, però era maquet. 

Cada matí es netejaven les gàbies i s’hi posava aigua i escaiola, que és el menjar dels moixons. A casa en deien escariola. Després els deixaven al balcó i, els que en sabien, cantaven. Al vespre, els tapaven amb un drap i els posaven sota l’aigüera i a dormir. I així any rere any. Quan arribava un nou moixó a casa ningú saltava d’alegria, perquè volia dir més gàbia per netejar. En cada gàbia n’hi deuria haver set o vuit, i recordo que s’escridassaven. No en tinc pas un mal record, però sempre vaig sentir remugar força les encarregades de netejar les gàbies. 

Els ocells fringíl·lids estan protegidíssims. Són moixons que tenen un bec apte per menjar llavors i gra, i saben cantar. Actualment són objecte d’atenció la tinença i la cria en captivitat. És justament el que feien a casa, tenir-los captius: tenir-los sota l’aigüera per dormir i al balcó per cantar.  

A Catalunya hi molts criadors que tenen cura dels moixons i es dediquen a portar-los a concursos de cant. Es disposa d’una base de dades on se sap quantes cries han nascut, quantes han mort i quantes s’han escapat. Pobre home si ara fos viu! Ara cal anellar els moixons i les seves cries per aconseguir-ne el control i la regulació i se’ls fa un seguiment tal que el meu padrí ja els hauria llençat balcó avall. 

No ho puc criticar gaire perquè jo hi he treballat molts anys en aquests àmbits, però cal dir que entre l’absoluta llibertat de caçar tot el que volava i el control actual de cada poll que neix a Catalunya hi deu haver un terme mitjà... no sé jo. 




🎦    EL HOMBRE DE ALCATRAZ, de John Frankenheimer

EUA, 1962  (Globus d’Or, Festival de Venècia, Premis Bafta, i molts altres premis més)

Un pres molt conflictiu de la presó d’Alcatraz, condemnat a dotze anys incomunicat, es dedica a la cria de moixons i descobreix que aquesta n’és la seva veritable vocació.

Un clàssic de les pel·lis de presons i presoners i, en aquest cas, una curiosa connexió entre el protagonista Burt Lancaster i els moixons. 

TRÀILER



Cada matí has cantat al balcó,
amablement, mentre jo treballava,
discretament, com una cadernera,
i ara és molt just que jo tracte de dir-te
i intente dir un amor sense nom,
flor del balcó que no sé com et dius.

Vicent  Andrés Estellés (Ram diürn, 1986)



8 comentaris:

  1. Me'n recordo d'això de l'escariola. En canvi per a nosaltres era una mena d'enciam. Ah! I fora gàbies!!

    ResponElimina
  2. Les gallines si no haguessin estat tractades genèticament pel home, durant tota la seva vida, tan sols haurien post dos o tres ous

    ResponElimina
  3. Un altra modalitat que s’utilitzava era amb reclam i unes rametes amb “besc” a les que es quedaven enganxats per les potes quant si posaven a sobre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta es fa més aviat cap a les Terres de l’Ebre i ha estat i és una lluita ferotge entre caçadors i guàrdies!

      Elimina
  4. He trigat dies a recordar que a casa dèiem -i diem -. "escarola ". Això de "escaiola" m'ha destarotat molt. Em sonava a allò que et posen quan et trenques un braç o una cama .

    ResponElimina
  5. escaiola és tant el guix que et posen al braç com una planta de gra que mengen els moixons!

    ResponElimina
  6. Vaig treballar molts anys a Santa Coloma de Gramenet. Allí hi havia una gran afició pel moixons. A la Plaça del Rellotge, cada dia s'hi aplegaven moltíssimes gàbies.

    ResponElimina