Un dels darrers invents gastronòmics és el comfort food, que vol dir menjar confortable i no és altra cosa que menjar casolà. És a dir, allò que et demana el cos i l'esperit, el que feien a casa, com la carn d'olla o el fricandó o la sarsuela!
Ja fa uns quants anys que la cuina, o millor dit, l’alta cuina, s’ha modernitzat en extrem, i ho ha fet de tal manera que és difícil trobar un plat ‘normal’ dins les cartes dels restaurants. Amb normal vull dir plats de tota la vida. L’alta cuina ha desconstruït els plats, cosa que vol dir que ha desfet la construcció per recuperar-ne els elements de què es componen. En comptes d’un allioli ens podrien portar una escuma d’all, una gota d’oli congelada i un polsim de sal de l'Himàlaia. Amb la desconstrucció s’aconsegueix trobar el gust original encara que l’aspecte no s’hi assembli en res. A mi ja m’estaria bé que es desconstruïssin els plats de bledes amb patates, perquè deixaria les bledes i em quedaria amb les patates; mai no he estat gaire entusiasta de la cosa verda, per no dir gens.
El meu pare tampoc no era amant de les verdures, i tenia dues tècniques, que jo segueixo quan puc. La primera és disfressar la verdura amb alguna cosa que contrasti i de sabor fort, per exemple, sobrassada, allioli, romesco, etc. I, la segona, més barata, menjar-te les bledes molt ràpidament i així ja no cal pensar-hi més.
El comfort food és l’antònim de la desconstrucció. Ens retorna els plats tal com els cuinava la iaia, la mare... plats que requereixen paciència, temps i més temps. Plats que només fem en ocasions especials, però que no són habituals de la cuina diària. Però cal dir-ne comfort food? Cal anar en un restaurant comfort food per menjar un estofat o uns canelons?
Hi entra un ou ferrat en el comfort food? És un dels millors plats que s’han inventat mai, diria jo. En castellà és huevo frito, però en català és ou ferrat. Ferrar vol dir fregir ous a la paella sense batre’ls.
No anem bé, eh?
🎦 EL FESTÍN DE BABETTE (Babette's Feast), de Gabriel Axel
Dinamarca, 1987 (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Premis BAFTA, etc. )
És l’adaptació d’un conte d’Isak Dinesen.
Segle XIX. Dues germanes solteres recorden la joventut i l’educació rígida que van tenir. Babette, una noia que fuig d’una guerra, canviarà les seves vides, sobretot perquè els ensenyarà tots els secrets de la cuina i gastronomia francesa.
Una bona pel·lícula, irònica i fidel a la prosa de Dinesen. Ben interpretada. És d’aquelles petites joies que es troben de tant en tant.
—Sí, ja... Però jo m'estimo més qualsevol cosa mentre m'ho facin al moment. Encara que sigui un ou ferrat.
Imma Monsó (La dona veloç, 2012)
Bon profit a tothom!
ResponElimina