ENCIAMADES?

foto: Mercè Gené

Una enciamada és una safata plena d’enciam i no un pastís mallorquí!

A Mallorca fan ensaïmades, i les fan amb ous, sucre, farina, cabell d’àngel i saïm, que és el nostre llard o sagí. D’aquí l’ensaïmada.

A l’estiu –diuen- venen de gust les safates d’enciam a tot hora. No és el meu cas, perquè sempre preferiré l’ensaïmada mallorquina a un plat amb totes les tonalitats del verd. De l’amanida d’enciam en diuen també amanida verda, que és com una amanida òrfena de tot el que val la pena en una amanida, tot el que no és verd. 😀

Els plats d’amanida que jo veia a casa els pares eren d’enciam romà, el de tota la vida, però ara es prefereixen els enciams virolats. N'hi ha de tants tipus que em perdo.  

De l’enciam, en llatí en deien lactuca, que prové de lac-tis (llet), perquè la saba té una aparença làctia. El seu nom científic és Lactuca sativa. Els catalans no hem seguit pas la transformació de la lactuca llatina, cosa que sí que han fet en castellà, lechuga; en francès, laitue; en anglès, lettuce; en italià, lattuga, en gallec, leituga. En català també existeix el mot lletuga, però diria que al català central no s’ha usat mai.

Enciam, trobat també escrit ensiam i ensisam, probablement ve del mot llatí incīsamen, que volia dir conjunt de trossets, de coses tallades. 

No és prou clar l’origen de l’enciam. Es diu que prové de l’Índia, i també que data del 2.500 aC, perquè se’n van trobar unes pintures a Egipte (no sé pas com van poder distingir un enciam d’un carbassó o una coliflor en una pintura de més de dos mil anys). Els grecs i els romans consumien enciam cru, amanit, i després el cultiu s’estengué a altres parts d’Europa i Àsia. Els espanyols i els portuguesos el van introduir a Amèrica. 

No és el meu menjar de capçalera, però recordo la teoria del capità Enciam que deia: "Els petits canvis són poderosos!".

🎦   UN, DOS, TRES, ENSAÏMADES I RES MÉS (Un, dos, tres, ensaimadas cada vez), de Joan Solivellas

España, 1985

L’amo d’un hotel de Ciutat de Mallorca està amenaçat de desnonament. Espera pagar els deutes amb les curses de cavalls. 

Pel·lícula del gènere de la comèdia. Amb un títol així difícilment l’aniria a veure... però hi treballa l’Ovidi Montllor i la Mary Santpere, per tant, una relíquia que s’hauria de veure algun dia, si més no, per tenir-los present. 

TRÀILER

Flaire d'ensaïmada flonja
que els obradors exhalen
de bon matí, quan pujo
pausadament fins a la casa roja
dels chiens mechants, amb geranis
a les finestres com forats de bruixes.

Joan Vinyoli (Encara les paraules, 1973)