LA BARBERIA

 

A 50 m de casa han obert una barberia d’aparença clàssica. I dic clàssica perquè a la façana hi ha el seu símbol tradicional: un pal de barber, de color vermell, blau i blanc, que a vegades gira i a la nit es pot il·luminar. 

Com que els barbers medievals eren persones que tenien molta traça amb la navalla, els cridaven per fer de dentistes (buf!) o per fer cirurgies i sagnies amb sangoneres. Devia ser una mena de martiri. Els clients agafaven un pal que el barber els lligava al braç, a fi de poder aplicar les sagnies amb seguretat. Després ho embolicaven tot amb benes blanques, i d’aquí el símbol vermell i blanc. No va ser fins al segle XVIII que es van començar a separar els cirurgians i els barbers, els quals van afegir el color blau al símbol del pal que simbolitzava la sang regalimant. 

El senyor Ciriaco era un barber que tenia l’establiment prop de casa els pares, a Tarragona. No sé si devia treballar gaire perquè tothora era a la porta de la barberia mirant la gent que passava pel carrer. Sempre tenia una navalla d’afaitar a les mans i la feia giravoltar, i a mi em feia pànic passar pel seu costat, perquè et mirava amb ulls de boig i feia anar la navalla com si t’hagués de tallar el coll d’un moment a l’altre. 

No hi vaig tenir mai ni una paraula, ni vaig entrar a la barberia, però aquella imatge m’ha perseguit. A vegades la gent gran es pensa que fa gràcia als nens i el que fa és por. 

Pobre home, potser només volia fer la gracieta a la canalla que passaven per davant seu, però mira, sense ell m’hauria pogut estalviar canviar de vorera cada cop que anava cap a casa. 

Aleshores no devia tenir més de set o vuit anys, però ara ja dec ser tan gran com era el senyor Ciriaco, o més encara, perquè ell no devia estar pas jubilat aleshores. 

Sempre n’hi ha hagut de senyors d’aquest estil, que es creuen graciosos i no ho són. L’home no em va fer mai res ni crec que fes mai res a ningú, però com que tenia una cara tan especial, tan rodona i vermella, amb uns cabells sense pentinar –era barber!- i unes eines tan afilades a l’abast creava un ambient tan hostil que cada vegada que passàvem a prop seu semblava que travesséssim el túnel del terror. 

Del senyor Ciriaco, només en sé el nom... i l’ofici!

Avui, a més de l’òpera bufa de Gioachino Rossini, Il barbiere di Siviglia, estrenada el 1816, a Roma, us poso una pel·lícula que hi va molt bé!

🎦    EL BARBER (The barber), de Michael Bafaro

Regne Unit, 2001

Un barber s’assabenta que el cos de la dona que ha assassinat ha estat descobert, però no es conforma amb una sola víctima. 

Pel·lícula d’assassins en sèrie ambientada a Alaska, lloc amb poca llum a l’hivern i amb moltes dificultats de moviment i amb la neu sempre present. 

No és una pel·li de terror... és de suspens! 

Molt bona actuació del protagonista, el psicòpata que ens parla durant tota la pel·lícula. 

TRÀILER 

Tanmateix, jo què hauria fet al poble? Ja ho sé, hauria pogut ser sabater, barber... i potser hauria estat feliç. Jo sempre anava, de jovenet, a la barberia del Cirilo, per qui tenia un gran respecte. 

Sebastià Serrano (Signes, llengua i cultura, 1980)