Fan peus i no compren sabates era el lema de la meva iaia referint-se als capellans, als quals no podia veure ni en pintura, lema que dia per altre repetia quan els veia passar pel carrer des de darrere els vidres del balcó.
A vegades penso que alguna n’hi devien haver fet per tenir-los tanta tírria, o bé que devia saber de primera mà que algun capellà travessava línies impunement. Tot està prescrit, per descomptat!
I és que en aquells temps els capellans –clar que no tots- eren els amos de la població. Feien i desfeien i manaven el que les famílies havien de fer, de menjar, de parlar i de pensar, ben propers a les normes del franquisme que tenien la població en obediència absoluta.
Nosaltres, els nens i les nenes dels anys 50-60 no ens n’adonàvem, però certament les persones estaven classificades entre els qui anaven a missa, els qui donaven diners a la parròquia, els qui feien dejuni o compraven la butlla, els qui passaven el rosari... i els qui no. Semblarà estrany per als joves d’avui, però era així.
Si bé hi havia escoles nacionals, és a dir, públiques, a casa devien pensar que amb les monges no hi hauria un adoctrinament tan aferrissat, i per això m’hi van portar. Això no obstant, les escoles religioses complien rigorosament amb els estàndards del règim i ningú no s’escapava del judici dels hàbits.
Fan peus i no compren sabates és un lema de primera actualitat, però no podem dir que res no ha canviat. Malgrat que es continuen travessant línies, el que ha canviat és l’actitud de la gent afectada que té la valentia de denunciar-los i de destapar aquests fets, encara que molts se n’escapin, com es devien escapar alguns d’aquells que ella veia passar pel carrer.
Sí que avancem, però ben a poc a poc...
🎦 GRÀCIES A DÉU (Grâce à Dieu), de François Ozon
FRANÇA, 2018
Basada en el cas real del capellà Bernard Preynat, de la Diòcesi de Lyon, acusat el 2016 d’abusar sexualment de desenes de nens. Molts anys després dels fets, el capellà continuava treballant amb nens, fet que fa moure les víctimes a denunciar-lo davant la justícia.
Crítica que vaig publicar a Facebook el 2019, que deixo tal com estava:
De la manera com està explicada, és una pel·lícula que podria passar ben bé per un documental, si no fos pels fets novel·lats del seu voltant. Està ben documentada i ens aporta informació seriosa d’aquests casos. Les víctimes callaven, i moltes continuen callant perquè els espera un llarg i feixuc camí cap a la denúncia i tot el que això comporta, com per exemple, la incomprensió.
I una anècdota: a mitja pel·lícula dues nenes m’han preguntat: Perdoni, però això és Dumbo?
Gràcies! Bon apunt. A casa meva vivíem al marge de tot el que es referia a l'església i, al col.legi Guarque de Reus, el dissabte passàvem el rosari perquè devia ser obligatori (com la creu a les classes). Al final cantàvem el Virolai. Com sempre, els teus apunts, Ció, desvetllen records.
ResponEliminaEl Virolai? Que nostrat! Nosaltres Montañas nevadas!
EliminaAra m'ha vingut un flaix. Jo devia tenir 8 -9 anys. Al confessionari a l'església de sant Francesc, un nen agenollat davant del balconet i el capellà acaronant-li la cara i el cap d'una manera apegalosa. Les nenes ens agenollàvem als laterals.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEl que vèiem i el que no vèiem!
EliminaTu dius que avancem a poc a poc. En segons quins àmbits anem endarrere, com els crancs! Però com sempre, bon escrit, bona remembrança
ResponEliminaEl tema de les confessions anava així, dones i nenes pels laterals i homes i nens al davant.
ResponEliminaMolta raó, Ció i com sempre molt ben escrit i interessant. Sort en tenim d'algunes excepcions com foren: Mn Ramon Muntanyola, Salou; Mn JosepM Martorell, Vilallonga; Mn Ciurana, Falset.
ResponEliminaAbans d'anar a Falset era a la Parròquia de Crist Rei de Reus i era el capellà del col·legi de les monges franceses, i preparava les nenes per a la 1a Comunió, ens feia la catequesi en català però quan entrava alguna monja que li venia a dir alguna cosa, llavors li parlava en castellà i nosaltres amb 7 anys que teníem ja notàvem que alguna cosa passava. Adelaida Amigó.
Una vegada més, gràcies per les teves píndoles culturals, que sempre aspetto con ansia!
Adelaida, m'has recordat a Mossèn Ciurana! No recordo això de què ens fes la cataquesi en català. Jo també vaig fer la 1a Comunió a la "capilla" de les monges. Era l'any 1959. Tu, com que ets més jove ja devia ser diferent. Gràcies per recordar-me aquest bon capellà!
ResponElimina