PLOU, PERÒ PLOU POC

 

Al meu país la pluja no sap ploure –deia en una de les seves cançons el cantant Raimon. 

En algunes zones del planeta no hi plou gairebé mai i, per tant, en deuen tenir prou amb el substantiu pluja per designar les gotes que cauen. En canvi, els qui viuen en llocs plujosos tenen un vocabulari ric en l’aigua caiguda, perquè necessiten diferenciar els aiguats del plugim, en totes les seves facetes. 

Nosaltres som un entremig, per bé que ara mateix la sequera guanya. Darrerament, ha plogut força en alguns indrets i poc en d’altres, però com que la pluja ens és familiar i de tant en tant ens arriba, tenim prou paraules per diferenciar el xàfec del ruixat, la tromba de l’aiguaneu, l’aiguat de la gotellada o el xim-xim del diluvi. Els noms canvien segons la zona, però també segons la intensitat o la quantitat d’aigua caiguda. 

Pluja és un mot patrimonial, és a dir, és un mot que ens arriba directament del llatí plŭvĭa.

Les llengües veïnes han fet més o menys el mateix: en italià, pioggia; en francès, pluie; les romàniques occidentals, en canvi, han sofert més canvis: chuva i chuvia en portuguès i gallec; lluvia en castellà, per la palatalització en ll del grup inicial pl, però l’origen és el mateix, i és així perquè encara conserven les paraules pluvial o pluviómetro.

I parlant de diluvi... cal dir que el diluvi universal és un mite que compartim moltes cultures sobre una suposada inundació que s’ho emportà tot. La nostra herència romàntica i religiosa ens fa pensar que van existir uns aiguats torrencials, continuats i intensos durant molts dies que van portar les terres a la desgràcia. Existeix el mite del diluvi universal a la Bíblia, un diluvi com a càstig diví, en què Noè va salvar la família i els animals, però també hi ha mites grecs, babilònics, sumeris, assiris, asteques, hindús i maies que expliquen grans inundacions en temps antics que van emportar-se mitja humanitat. De proves científiques, de moment, cap, però hi ha la creença que encara es poden trobar les restes de l’arca de Noè al mont Ararat. Ara bé, la llegenda dels armenis diu que Déu protegirà sempre l’arca i que ningú no la trobarà mai. 

De moment només plovisqueja... un mini diluvi no ens aniria malament!

🎦   NOÈ, de Darren Aronofsky

EUA, 2014 (Moltes nominacions a premis importants)

Coneixem la història: En un temps en què els homes pecaven a més no poder, Noè rep la missió divina de construir un arca per salvar la seva família i els animals del diluvi que s’aproxima. 

Tinc devoció per les pel·lis de romans i d’història antiga, així que vaig anar a veure-la. Us poso la crítica que vaig fer el 2014: 

Sempre m’han agradat les històries èpiques, però de NOÈ n’esperava més. 

Potser hi faltava una mica més de moviment d’aigües, al cap i a la fi, és un diluvi!

Les bèsties que hi pugen molt ben encertades, tot i que es nota moooooolt que són imatges d’ordinador.

No cal dir que és un Noè a l’americana: unes quantes dosis de parella, de lluites, d’efectes especials, de criatures fantàstiques...

En fi, visió bastant lliure sobre una història tradicional!

TRÀILER

Una tradició pirinenca diu que Noè vingué a Catalunya i va aferrar la seva arca a un cim dels Pirineus andorrans, durant el diluvi, prop d'un paratge anomenat Font d'Argent, esperant un complet assecament que li permetés de desembarcar. 

Joan Amades, ap. BDC XVIII, 132