QUINA BARBARITAT!

Foto: Estel Bové Munté

Una de les paraules que vaig aprendre quan vaig començar a estudiar català seriosament, cap als 20 anys, va ser barbarisme. No l’havia sentida mai ni m’imaginava que tingués tant de recorregut. N’hi havia molts i continua havent-n'hi: assafata, entreno, lejia, matadero, peató, pepino, retràs, susto, xupete...

Un barbarisme és una paraula d’origen estranger (entenguem aquí, d’una altra llengua) que no es considera assimilable a la pròpia. 

A casa meva deien bussón per anomenar la caixa o estri on tirem les cartes al correu. I bústia ens semblava una mala paraula: Que lleig això de la bústia... sembla que diguis hòstia!

Els grecs consideraven bàrbars tots aquells que no parlaven grec, és a dir, els estrangers. D’aquí que la paraula bàrbar hagi traspassat fronteres i es considerés bàrbar tot allò que no era propi. 

Recordo quan estudiàvem los bárbaros. Ens ho sabíem de memòria: suevos, vándalos y alanos invadieron la España romana. Aquells ‘salvatges’ que arribaven del nord i ens empaitaven cap al segle V, no eren més que estrangers, per bé que no devien ser de cotó fluix, ja que els adjectius que els acompanyaven eren de persones cruels, ferotges, incultes i grolleres. 

Com us deia, els mots no estan mai quiets, i del bàrbar sinònim d’estranger s’ha fet cap a la barbàrie i a la barbaritat quan identifiquem les coses violentes o extremes, i al barbarisme, en considerar un mot no propi. Però encara hi ha més: hem anat fins als antípodes del mot, perquè una cosa ‘bàrbara’ és també una cosa magnífica! 

Potser haurem d’encomanar-nos a Santa Bàrbara... quan troni! Que, dit sigui de passada, és una santa de la qual no hi ha cap prova documental de la seva existència. Es diu que son pare la va matar perquè es va convertir al catolicisme, pare que va rebre com a càstig un llamp que el fulminà i el deixà fet cendra. D’aquí que sigui la santa a qui ens encomanem quan trona i llampega de valent! 

🎦   CONAN, EL BÀRBAR, de John Milius

EUA, 1982

Un nen d’una tribu reconeix els guerrers que van matar la seva família. Anys després els troba a tots. 

Conan el Bàrbar és un personatge de ficció creat per l'escriptor Robert E. Howard als anys 1930; una mena de Capitán Trueno dels EUA, que ha protagonitzat llibres, còmics i pel·lícules, com aquesta d'avui.

És una pel·lícula d’Arnold Schwarzenegger, on llueix muscles, tipus i moltes hores de gimnàstica. Res en particular, però amb bona rebuda del públic i amb uns quants premis de les acadèmies, sobretot perquè és un bon film d’acció i aventures, amb una bona producció. 

TRÀILER

Si jo hagués parlat, fa trenta anys, amb tots els barbarismes, totes les construccions espúries i totes les fórmules que, allunyades de la norma, sovintejaven en la parla popular barcelonina de l'època, molt probablement no hauria aconseguit ni un oient més dels que, per fortuna, ens van donar el lideratge d'audiència.

Joaquim M. Puyal  (Llengua i esport, 2013)