L’ASSETJAMENT

 

Assetjar vol dir posar setge. S’assetgen les fortaleses o els castells... però com que ja no tenim ni castells ni fortaleses la gent es dedica a assetjar persones. I el problema no és nou. 

Vaig començar el meu primer dia d’escola amb un llapis, un boli i una goma d’esborrar. Era tot el que tenia al meu flamant plumier de fusta. La màquina de fer punta era comuna a totes les alumnes. L’endemà una companya, que al llarg de la seva vida es va dedicar a molestar i assetjar el personal, em va robar el bolígraf. La conec, s’ha fet gran i no crec que se’n recordi, però per a mi va ser la primera ensopegada amb la maldat escolar. Perdre un bolígraf va ser un drama, perquè havia de demanar que me’n compressin un altre. 

Miro les taules i els estris que actualment tenen els meus nets i no crec que se n’adonin si algú els roba un retolador o un llapis, perquè en tenen molts. Disposen de molt més material del que devia gastar jo en tot el meu currículum escolar. 

L’assetjament escolar, dit també amb l’anglicisme bullyng, és molt vell, només que ara se’n parla i es denuncia, malgrat que molts cops s’arriba tard a posar-hi remei, sobretot per tots aquells que han decidit fugir del món. 

A les escoles religioses dels anys seixanta hi havia un fort component classista. Resumint-ho molt diria que hi havia tres classes definides: les alumnes pobres, que netejaven les classes i totes les estances a canvi de rebaixa o gratuïtat en els preus i de l’estalvi de personal de neteja. Les mitjanes, entre les quals m’incloc, que anàvem fent la viu-viu. I les riques, que dominaven el cercle afectiu de les religioses, i que recíprocament se’n beneficiaven. 

Tot el professorat estava al cas de tots els assetjaments, però mai no hi van intervenir, mai no ho van ni prevenir ni sufocar. Tots es poden detectar si hi ha la voluntat de fer-ho.

Vaig tenir sort perquè només em van robar un bolígraf. A altres companyes els van fer la vida impossible. 

🎦   MOONLIGHT, de Barry Jenkins, basada en la història de Tarell Alvin McCraney.

EUA, 2017 (Tres premis Oscar i moltes nominacions a altres premis)

Jove afroamericà amb una infància i una adolescència difícils, d’una banda, per la situació familiar i, de l’altra, pel rebuig que genera la seva incipient homosexualitat entre els seus companys.

Crítica que vaig publicar a Facebook el 2017:

És una història de supervivència, on la problemàtica homosexual està molt ben tractada.
No sé si es mereixia l’Òscar, perquè això sempre depèn dels competidors que tinguis, però sí que és una bona pel·lícula.
En alguns moments, potser un pèl lenta, però perdonable.

Crec que en tota la pel.li no hi surti ni un blanc, m’ha semblat no veure’n cap!

El genial pintor feia com el calamar, que deixa anar la tinta negra al seu voltant per escapolir-se dels hipotètics perills i de l'assetjament dels que l'envolten en el seu hàbitat.

Francesc Fontbona (La campana de vidre, 2019)