QUE SÍ!

 

Els romans no deien mai que sí. La paraula sí no existia com a tal i sempre donaven un tomb per respondre afirmativament. És com si et pregunten: que t’agrada el cafè? I en comptes de dir que sí, dius: prou que m’agrada! 

Però tots sabem que el parlar vulgar no és igual que el parlar culte, de manera que el llatí vulgar va començar a fer servir paraules més curtes per dir que sí, com ara sic est (així és) per estalviar-se donar tants tombs. La romanització, és a dir, el procés d’adaptar la cultura romana en els territoris conquerits va ser llarga, però absolutament efectiva per als ocupants, perquè els natius van deixar de banda les seves llengües originals i van adoptar la llatina, de grat o per força. 

I d’aquesta manera els monosíl·labs que havien començat a utilitzar per dir que sí (sic, ita, hoc) es van escampar de forma no homogènia en tots els territoris conquerits. 

El nostre sí ve de sic. En italià, sì; en castellà i gallec, sí; en portuguès, sim. A l’actual Estat francès podrem sentir dos sís diferents. Els descendents dels qui deien hoc en llatí, que després van ser els que parlaven la llengua d’oc, els occitans, establerts al sud; i dels que deien hoc ille, que van ser els que parlaven la llengua d’oïl, situats més al nord, i que són els que actualment diuen oui [uí], tot i que actualment sentireu [uè] en molts llocs.

Les núvies d’abans donaven el sí, expressió que és sinònima de casar-se o bé de donar paraula de casament. És una manera de dir que una parella s’ha compromès o fins i tot que ja s’ha casat. El fet es produïa, normalment, en les reunions familiars en què el nuvi demanava la mà de la núvia i, en aquest context, ella deia que sí, que s’hi casaria. Crec que aquest costum està força en desús i, particularment, em sona bastant fora de temps, i de segle! Ara bé, cal dir que cada casa és un món i que cadascú és cadasqual -que deia ma sogra! 

🎦   SÍ, PERÒ... (Oui, mais...), de Yves Lavandier

França, 2001

Una adolescent visita un terapeuta quan els problemes li sobrepassen. 

La clàssica història d’una adolescent amb problemes familiars, emocionals, etc. que decideix visitar un psicòleg, que evidentment és el senyor de la fotografia, Gérard Jugnot, clàssic del cinema francès. 

És entretinguda i bona de veure un diumenge a la tarda, sense més pretensions.

TRÀILER 

—Sí! —contestà ell sense vacil·lar i mirant-lo fix.

Sebastià Juan Arbó (Tino Costa, 1947)