ADEU, REIS!

Els Reis d’Orient ja han fugit de les multituds, però deixen rere seu boniques diades familiars. Porten tantes coses que la canalla no ho pot assimilar. Tothom ofereix regals per a tothom i el resultat és una disbauxa de paquets embolicats... però ens agrada, què us he de dir. No han portat cap nina clàssica, ni trens, ni fireta, ni cotxes. Joguines clàssiques que donen pas a llibres i contes per als petits més grans, alguna dosi de producte digital i jocs de taula per donar i per vendre.  

El meu primer nino es deia Polito, de fet, es deia Hipólito, i cal dir que els creadors van quedar ben descansats després de trobar-li aquest nom tan tan... glamurós. 

Llàstima que la meva filla, de petita, volia saber què hi havia darrere l’ull, i per això ara és guerxo. Va experimentar amb el cos, les mans i les cames, i va quedar amb cinc peces. No us podeu imaginar com me l’estimava aquest nino, tant, que encara el conservo, decapitat, mutilat, esguerrat i esparracat. No el puc donar a ningú com a joguina, ni tampoc goso llençar-lo, pobre, amb els anys que té. 

Res a veure amb les nines que trobem avui als aparadors, com les Barbis i les models de passarel·la, i ninos que simulen nadons, que estan tan ben fets que et poden confondre. Els ninos són una recreació de la realitat i encara que a la meva època només en regalaven a les nenes, avui –sortosament- també arriben a mans dels nens. 

D’aquest tipus de joc se’n diu joc simbòlic, que és la capacitat d’imitació de situacions reals i de posar-se en el lloc d’altres persones, de manera que la canalla passa de la realitat a la ficció contínuament. Com que cadascú estableix les seves normes fan que els ninos parlin, juguin, escriguin o es comportin com qualsevol altra criatura. Les converses amb els ninos ajuden a desenvolupar el llenguatge i a resoldre situacions que ells mateixos han produït. 

Jo era la mestra del Polito, el tenia assegut al davant i li ensenyava a llegir i a escriure, li corregia els escrits –que evidentment abans escrivia jo- i el castigava de cara a la paret. I és que a les escoles d’abans t'hi posaven sovint de cara a la paret, i els nens ho reflectíem en el nostre joc. 

Conclusió: tota la vida fent joc simbòlic i sense saber-ho! 😃

🎦   PINOCCHIO (Pinotxo), de Guillermo del Toro i Mark Gustafson

EUA, 2022 (Oscar a la millor pel·lícula d’animació, Globus d’Or, Premis BAFTA i uns quants premis importants més).

Basada en el conte clàssic de Carlo Collodi (1826-1890), que creà el personatge de Pinotxo. És una adaptació musical d’animació, ambientada a la Itàlia feixista de 1930. 

Pinotxo és un nino de fusta que vol ser un nen de veritat. Tots en coneixem la història. Hi ha hagut moltes versions, no només de pel·lícules d’animació, sinó també de personatges reals, i és difícil triar-ne una. Aquesta que us proposo és una bona oferta d’ambientació, musicalitat i d’efectes especials que pot ser força agradable. 

És difícil trobar una pel·lícula de ninos que no sigui de terror -i ja sé que el meu ho sembla! Sempre els associen a aquest gènere, en canvi, per als nens, els ninos mai no tenen res a veure amb el terror. 

TRÀILER

La nina de drap

que més m'estimava

s'ha descolorit

perquè l'he banyada.

Joana Raspall (El bany, 1997)