L'ENCIAM DE PARÍS

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Museu del Louvre, París, França)

L’any 1986 vam ser a París i vam visitar el Museu d’Art Contemporani. 

En una sala hi havia una columna d’un metre aproximadament i al damunt un enciam fresc, verd i lluent lligat amb una goma de pollastre. 

A partir d’aquell dia vaig pensar que no m’havia d’estranyar de res del que veiés en endavant, perquè l’impacte va ser fort. Acostumada com estava a les pintures clàssiques que només havia vist als llibres de text, aquell enciam –que sempre tindré a la memòria- em va obrir la ment a tota mena de contemporaneïtats. 

Li he d’estar agraïda, doncs, a l’herbàcia habitual de les nostres amanides, que va donar-me tanta llum. L’única preocupació que vaig tenir era saber amb quina freqüència el canviaven, perquè els enciams es marceixen! Aleshores hi havia trampa. L’enciam d’avui no era l’enciam de demà. Si el d’avui era verd lluent, els visitants de l’endemà potser veurien un enciam més apagat i, ja hi som, quina de les dues obres d’art és la bona? 

Per damunt de tot vaig pensar que l’artista que va tenir la idea d’enganxar un enciam amb goma de pollastre en una columna del Museu d’Art Contemporani de París havia de ser molt bo o havia de tenir bons padrins, perquè una cosa així no la fa qualsevol. 

L’art és l’habilitat, la destresa a fer certes coses, adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació –diu el diccionari. Mantinc l’enciam en la ment i sempre que veig una exposició ‘diferent’, una performance, una instal·lació d’aquelles que no saps ben bé si ja està muntada o s’està desmuntant, penso en ell. 

🎦   EL CODI DA VINCI, de Ron Howard

EUA, 2006 (Pocs premis, però moltes nominacions). Basada en una novel·la de Dan Brown.

Un simbologista entra al Museu del Louvre per descobrir un assassinat que ha deixat rastre i pistes. Allí descobreix que l’obra de Leonardo da Vinci amaga misteris d’una societat secreta que vetlla per custodiar un antic secret mil·lenari. 

És d’aquelles pel·lícules que disposen de crítiques negatives i crítiques positives, així que cal veure-la per opinar. La vaig veure fa molts anys i tot i que no és la millor pel·lícula de Tom Hanks, és entretinguda. A més, es poden veure espais arquitectònics religiosos interessants i reals.

El perill: que t’adormis a la darrera escena, quan apareix la ‘veritat’ del Sant Grial.  

TRÀILER 

—Què faràs, aquesta tarda?

—Tu ja ho saps: anar al museu.

—Però, quin? —Sempre el d'Història.

—I per què? —N'aprenc molt.

El porter em deixa escriure

quan observo algun detall:

a l'estoig, hi manca el codi.

Ell avisa el director

i el reposen de seguida

Miquel Bauçà (Els somnis, 2002)