El llatí era una llengua amb cinc declinacions, cadascuna de les quals tenia sis casos o categories gramaticals. Un d’aquests casos era el vocatiu, que no és altra cosa que adreçar-se a algú pel seu nom o ofici. És com dir: Senyora, compri cireres! Els nostres avantpassats romans deien: Ave, Cèsar!, però en realitat és el mateix.
Quan saludem fem servir el vocatiu: Hola, Pere!
I quan ens enfadem, també: Nena, prou!
I quan preguntem: Filla, què dius?
I quan volem que ens facin cas, també: Ei, Carme, escolta’m!
Ve del llatí vocativus, que vol dir cridar, anomenar. Cal que marquem els vocatius entre comes, perquè han d’anar separats de la resta. És la forma que té el missatger d’enviar un missatge concret a qui vol transmetre alguna cosa.
L’actual ‘tio’ és també un vocatiu: Tio, què dius? Paraula que va començar amb força a partir de la dècada dels 80 i ha continuat imparable, tot i que no figura al diccionari. Actualment, doncs, quan algú diu: marxem d’aquí, tio!, està utilitzant l’antic vocatiu llatí que servia per comunicar qui parla amb qui escolta.
Aquesta nova expressió és una moda i, com a tal, pot desaparèixer o quedar-s’hi. De moment, els acadèmics s’ho rumien, i els més joves no diuen altra cosa.
Ara bé, parlant de tio, el nostre diccionari només admet les formes tia i oncle, per determinar els germans del pare o de la mare. I penso que ja seria hora que ens deixessin dir amb tranquil·litat tiet i tieta, substantius que hem fet servir –almenys a la meva zona- des de sempre. Que en les darreres modificacions al diccionari hagin entrat gentrificació, coocurrència, edatisme o hacker, i que encara no hi hagi ni el tiet ni la tieta, que han estat eternament a la taula per Nadal, trobo que no està bé. Deu ser que els acadèmics no en tenen de tiets!
🎦 EL MEU ONCLE D’AMÈRICA (Mon oncle d'Amérique), d’Alain Resnais
França, 1980 (Gran Premi del Jurat Festival de Canes, i moltes nominacions a premis importants).
L’explicació del comportament humà a través de tres històries ben diferents.
No és una pel·lícula tradicional, són tres films que donen sentit a una idea original. Molt bona interpretació i històries interessants en general.
A l'hora de la digestió, la mica d'aire de la nit de març propicia un petit tràfic de jaquetes. La mà de porcellana del Joan talla cubs de brownie entre protestes generals.
—Estic tip que rebento, tio, si de cas aquest petit.
Marta Rojals (L'altra, 2014)
Què interessant! Justament amb una amiga deiem l'altre dia que no parem de dir "tia" quan parlem, és bastant exagerat perquè no ho podem controlar 😂
ResponEliminaSón vicis lingüístics! Desapareixen quan arriba una altra paraula que ho substitueix...
EliminaPerfecte Ció, tia.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaSoc el de Perfecte Ció, tia. No estic avesat als comentaris dels blogs.
ResponEliminaEm costa dir-te tio, Pere! :)
EliminaA veure si s'accepta d'una vegada "tiet i tieta" perquè és ridícul que no ho facin quan són uns mots que utilitzem tothom!
ResponEliminaLo de tiet i tieta crec que cau pel seu propi pes que àuria d' estar contemplat, m' empipo cada vegada que ho poso al paraulógic i em surt que no existeix i lo de TIO la veritat és que no m' agrada massa ho trobo despectiu ,no sé perquè??
ResponEliminaQuan era petit bisitava els germans del meu avi (11) i eren els ONCLES.
ResponEliminaPerò està clar que avui és una paraula que s' ha perdut.