Il dolce far niente és una màxima italiana que caldria practicar tota la vida. I he de dir que ho he fet sempre que he pogut, tot i que la vida d’estrès que en general portem actualment els humans fa que no hi hagi gaire temps per no fer niente. La idea és trobar uns moments per no fer res, per reposar, per asserenar-nos... per oblidar-nos del mòbil, per exemple. Encara que la jubilació et permeti dir: que bé s’hi està sense fer res, en realitat, passen els dies i t’adones que no has parat ni un minut. Sovint em pregunto com m’ho feia quan treballava!
En català tenim un verb que també ho defineix: badar. Ben diferent de l’adjectiu badoc, que és una mica pejoratiu. Badar vol dir encantar-se mirant alguna cosa, de manera que la mirada es perd i la ment gairebé es queda en blanc. És un moment dolç, tranquil i serè.
En realitat, badar vol dir obrir. Ve del llatí batare, que era el soroll d’obrir la boca. La paraula, doncs, té dues accepcions ben definides. D’una banda, badar la boca, badar els ulls o badar una porta. També baden les sabates, però crec que ja no es diu tant. També se'ns pot badar una ferida o ens podem badar el cap si ens donem un cop ben fort.
I l’altra accepció, és la de badar davant els aparadors, davant un paisatge o mirant com passa la gent pel carrer, com badava la meva iaia darrere els vidres del balcó. És passejar sense pensar, mirant, assaborint els colors o les olors. És jeure i tancar els ulls... No ens confonguem, no és llegir ni mirar la tele ni anar al cinema, és no fer res de res!
No badis! -ens deien. No badem, que perdrem el tren! No s’hi val a badar!
La paraula és molt viva encara, però el fet no tant. La gent no bada prou, no té temps de badar gaire, i arriba un dia que ja no hi ets a temps de badar.
Jubilats atrafegats, badeu tot el que pugueu, perquè les connexions, les contrasenyes i les hiperactivitats ens remataran! 😉
🎦 DOLCE FAR NIENTE, de Nae Caranfil
Itàlia, 1998. Basada en la novel·la de Frédéric Vitoux, La comèdia de Terracina.
Un jove Stendhal recorre Itàlia durant dos anys. Hi coneix el famós Rossini i s’enamora d’una jove vídua.
No soc gens amant de les comèdies del cinema, però un dia és un dia. Avui una tragicomèdia més aviat, que d’alguna manera és una biografia d’Stendhal (Henry Beyle) que va viure a Itàlia durant un temps. El film ens parla de l’amistat amb Gioacchino Rossini, els embolics polítics de l'època, l’amor, el seu amor particular, la música, etc.
(Tràiler en napolità)
Sovint deixo vagar la vista pels til·lers i els bancs d'aquest magnífic passeig i hi bado una mica.
Isabel-Clara Simó (Prime time. Irreverències, 2019)
Joan. Badall i badallar també deu venir de badar?
ResponEliminaDoncs sí, ve d'un derivat de 'batare' (obrir)
ResponEliminaM'encanta descobrir el català i les expressions a través del teu blog! 😍La meva mare quan em veia badant em deia que estava "ensimismada" nl sé si serà semblant a badar.. 😂
ResponEliminaEn castellà existeix el verb ensimismarse, que vol dir més o menys el mateix. És abstraure's, distreure's... A mi em deien alguna cosa semblant, pk badava força 😀
EliminaAi, que bo. No dic res més. Em poso a badar sense badar. Ara mateix.
ResponEliminaCom m'agrada badar!!! Tot i que no tinc gaire temps per fer-ho. A partir del teu escrit miraré de fer-te cas i procuraré BADAR més!👍
ResponEliminaAdelaida AF
El DOLCE FARNIENTE és sens dubte el meu esport preferit.
ResponEliminano sé si aquí val la paraula "paxorra" que em deia la meva mare
ResponEliminaSí, 'pachorra' en castellà. A mi també em deien cançonera!
ResponEliminaM' ha agradat molt , a mi de petita em deia que badava molt però el que no saben és que somniava, ara de tant han tant i ja que estic jubilada Bado O no? Hem els néts al davant no ho sé mai..... gràcies Ció
ResponElimina