CARACAS

 

El meu avi matern, nascut a València, tenia tretze germans i una germana. No en vaig conèixer cap, però una de les cunyades va travessar l’Atlàntic i se’n va anar amb les dues filles a Caracas (Veneçuela), als anys 50. Ni sé per què, ni m’ho devien explicar!

La meva mare i les seves germanes s’escrivien llargues cartes amb les dues cosines, que ja es van casar a la ciutat. A poc a poc les cartes van anar minvant i el correu amb prou feines arribava per Nadal o per algun aniversari. I així és com vam deixar de tenir contacte amb Caracas, sense motiu, sense altra excusa que les feines quotidianes que feien passar els dies volant. 

Caracas és una ciutat que vèiem tan i tan llunyana i exòtica que ens feia estrany tenir-hi família. Ens agradava saber què hi feia la gent, com vivia, com era la ciutat... nosaltres que vivíem en un país tan gris en aquell temps. Avui la capital té més de tres milions d’habitants.

Elles parlaven el català de València, però es devia aigualir ben aviat. Certament, s’hi van integrar molt fàcilment i van aconseguir fer arrels en aquella terra que gairebé no sabíem situar en el mapa. 

Guardo alguns papers de la meva mare i fa poc que he descobert una carta i una adreça. Els he escrit. El més segur és que hagin canviat d’adreça o que ja hagin mort. És com una carambola. Si les trobo i em faciliten un telèfon podrem parlar per WhatsApp de tot allò que no ens hem dit durant cinquanta anys. Ni ens coneixem. 

Avui, Veneçuela és un país complicat. Acaben de convocar unes eleccions amb un resultat gens contrastat. Nicolás Maduro vol prohibir el WhatsApp i està frontalment en contra de les xarxes socials. 

Així que haurem tingut un goig sense alegria, com deien abans. 

🎦   SIMÓN, de Diego Vicentini

Veneçuela, 2023 (millor pel·lícula Heartland International Film Festival, i nominacions a Premis Goya i Platino del Cinema Iberoamericà).

El 2017, a Veneçuela, arran de les protestes, un jove líder d’estudiants fuig cap a Miami. Haurà de prendre la decisió de no tornar més al seu país o continuar lluitant amb els seus.

Fa servir material d’arxiu, sobretot de manifestacions, per il·lustrar la pel·lícula. Una història crua, dramàtica i molt emotiva. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a Netflix)

Yo diría que los niños necesitamos, como los barcos, de un muelle muy amplio y de unas aguas muy quietas y transparentes. 

Elizabeth Schön, Caracas, 1921-2007 (El abuelo, la cesta y el mar, 2005)