MECANOGRAFIANT

A 18 anys vaig començar a treballar a l’Administració Pública i la primera feina que vaig fer va ser mecanografiar un ciclostil, en una oficina petita i atapeïda, que depenia del Ministerio. 

Algú potser es preguntarà què és un ciclostil? Doncs és un instrument que es feia servir per fer còpies, perquè encara no teníem impressores. Una mena de multicopista que treballa per serigrafia. Escrivíem el text en un paper especial, allargassat, d’uns 40-45 cm, en una màquina d’escriure normal. Trèiem el rodet de tinta i així les palanques el perforaven. Després col·locàvem el paper en el rodet d’una màquina perquè s’impregnés de tinta i així s’imprimien totes les còpies necessàries. Es feia servir molt en les escoles i altres centres i, fins i tot, alguns escriptors van imprimir les seves obres d’aquesta manera. 

També va ser molt útil en èpoques clandestines, en què es necessitaven reforços impresos per repartir, tot i que també utilitzàvem la impremta casolana de silicona en una safata del forn. D’aquesta darrera, crec que encara en conservo la fórmula!

Disposàvem d’un líquid rosa, semblant a una pintura d’ungles, per si ens equivocàvem. Feia de tap i així podíem tornar-hi a escriure. 

Passat un temps va arribar la Xerox, la impressora! Que fins aleshores només era visible a les grans empreses. De mica en mica es van enretirar els ciclostils a millor vida i totes les oficines ja disposaven d’impressora. I jo que davant d’un ciclostil vaig pensar: quin gran invent!

El ciclostil permetia fer unes 40-50 còpies, per tant, si en necessitàvem més, calia tornar a escriure tot el text al paper especial i tornar a començar. 

Soc d’aquella generació que escriu a màquina sense mirar el teclat i, si el miro, m’equivoco. El meu pare, en canvi, se’l mirava i anava molt de pressa utilitzant només dos dits sobre el teclat. 

Molts anys després, quan em vaig jubilar, les noves màquines i els ordinadors ja no feien soroll. Ja no se sentia aquell tic-tic-tic repetitiu als despatxos. I d’impressores, en tenim gairebé a totes les cases.

M’adono que parlo de l’època de les cavernes. I és que en un segle hem avançat extraordinàriament en la tecnologia, no tant en altres coses. 

🎦   LA MECANÒGRAFA (Populaire), de Régis Roinsard

França, 2012 (alguna nominació a premis)

Ambientada el 1958. Una jove fa una entrevista de feina amb resultat desastrós, però té un do especial, pot mecanografiar a una gran velocitat. 

La definiria com a comedieta, res d’especial. Pel·lícula de diumenge a la tarda sense més pretensions. De tant en tant alguna comèdia banal per descansar de les grans temàtiques.

TRÀILER

(En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a PrimeVideo)

La filla, que ha estudiat el comerç, treballarà en un despatx, de mecanògrafa, com milers de companyes seves a la gran ciutat.

Jordi Ventura i Subirats (Vida del treball a tallers i fàbriques, 1965)